“Si no treballem per la llengua, esperant la independència perdrem la nació”

Entrevista al president de la CAL, Jaume Marfany

El president de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL), Jaume Marfany, explica al Diari de la llengua la seva visió sobre la situació de la llengua als Països Catalans i els projectes de la seva entitat

Fa unes setmanes es va fer pública l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) 2023 a Catalunya. Quina valoració en feu?

Evidentment és una valoració negativa, encara que són unes xifres que més o menys ja s’esperaven. Els rumors que corrien eren que, fins i tot, podien ser pitjors,  però les xifres són força dolentes i més tenint en compte que són xifres generals de tot el Principat, la qual cosa vol dir que quan vagin apareixent les xifres de les àrees metropolitanes o de ciutats com Barcelona, aquestes xifres cauran en picat. Són xifres dolentes pel que fa a l’ús. Em preocupa que hi hagi una xifra de més d’un milió de persones que no fan servir mai el català, mai. Per una altra banda, ens podem mirar la xifra dels que diuen que sempre fan servir el català, que crec que són al voltant d’uns 300.000. Pots pensar que són poca gent, però també pots pensar que amb 300.000 activistes, és a dir, persones que no canvien de llengua, es podria fer molta feina.

Han crescut és els usos compartits.

Hi ha determinades xifres que, fins i tot, es poden presentar com a xifres bones, com les persones que fan servir català i castellà, però estem en un 32% de persones que diuen fer servir el català de manera habitual i això és molt preocupant. Diuen que la xifra de persones que fa servir català i castellà ha augmentat, però no sabem si aquesta xifra són persones que realment estan fent la transició, és a dir, gent que està passant del castellà al català o no. Per tant, jo em fixaria molt en la llengua que fan servir quan s’adrecen a algú i aquest índex és del 32%. Entre la gent jove, la gent que té de 18 a 30 anys, per exemple, l’ús del català baixa molt.  Després podríem entrar en el tema de les escoles, que ja sabem que s’han publicat també altres dades sobre la llengua habitual que fan servir els nanos a les escoles i que és força preocupant.

Al País Valencià hi ha hagut una consulta sobre la llengua base a les escoles i ha guanyat el valencià.

Al País Valencià hem tingut una grata sorpresa amb la consulta de la llengua a les escoles. Hi ha hagut una reacció molt important de gent que s’ha organitzat i ha acabat guanyant el valencià a les escoles. Això tenint en compte que han maquillat les dades perquè han introduït  les dades de les zones castellanoparlants.

I així tot, en alguns llocs de les zones castellanoparlants ha guanyat el valencià.

I això que a les zones castellanoparlants poden no estudiar el valencià. Evidentment, si agafes les xifres de les parts del nord del País Valencià són xifres aclaparadores a favor del valencià. Per tant, crec que és bo també fixar-se en aquestes xifres que podríem considerar bones o, si més no, una mica esperançadores. Al País Valencià, amb els governs que han anat patint i que continuen patint, la situació és molt complexa i costa molt d’aixecar. Si a més de tenir l’Estat en contra, tens el govern autonòmic en contra, és molt complicat.

Allà on no arribin els cursos de català del CPNL hi podem arribar nosaltres, que oferim una solvència de divuit anys de treball

A les Illes Balears es va demanar a les escoles que escollissin llengua i també va guanyar el català.

A les Illes Balears es va fer fa uns anys la manifestació i la revolta més important  que hi ha hagut a tots els Països Catalans. Ja la voldria jo, aquella revolta que hi va haver a les Illes, aquí al Principat. Les xifres de l’ús de la llengua són dolentes, però hem de tenir la confiança que, malgrat tot, encara podem remuntar-ho. Sempre serà difícil perquè sempre hi influeix el tema polític i, per tant, si continuem depenent de l’Estat espanyol, la situació és més complexa i costa més. Però som on som, el context polític és el que és, la independència s’ha allunyat relativament –jo soc dels que espero encara veure-la–, i,  per tant, hem de treballar amb el que tenim i amb la situació que tenim.

Una de les coses de les quals s’ha parlat arran de l’EULP és de la necessitat que hi hagi més opcions d’aprendre el català. La CAL es va adherir al projecte Català per a tothom. De quina manera col·laborareu a estendre l’aprenentatge del català?

Ja fa cap a divuit anys que vam començar a tirar endavant el projecte Xerrem Junts, que és un projecte que va crear en Jordi Esteban, pedagog reconegut i molt expert en temes de segona llengua. L’any 2024 vam fer uns 220 grups de Xerrem, que té tres nivells: un primer nivell que és per a persones que no parlen i tampoc no entenen el català, un segon nivell per a gent que més o menys ja l’entén, però que és incapaç encara de parlar-lo, i un tercer nivell amb gent que l’entén i ja s’ha llançat a parlar-lo una mica, però li falta molt encara per parlar-lo amb una mica més de fluïdesa. Nosaltres fem els grups molt reduïts, d’entre sis i vuit persones. Per tant, l’any passat vam passar pels grups del Xerrem unes 1.300 o 1.400 persones. Podríem fer més grups, però tenim un problema econòmic. L’any passat va ser un any molt dolent per a la CAL des del punt de vista econòmic perquè la subvenció habitual de Política Lingüística va venir molt rebaixada. Vam passar del voltant de 50.000 euros a 20.000 euros i havíem arribat a tenir subvencions d’uns 100.000 euros.

Què va passar?

L’explicació, i me la crec, del secretari de Política Lingüística, ara conseller, és que  els diners que tenien per repartir eren els mateixos, però ara hi ha més entitats,  més associacions, més a repartir. Esperem que aquest any la situació millori. Amb el conseller hi tenim bona relació i soc conscient que està fent bona feina, però també  té moltes dificultats.

Tornem al projecte Català per a tothom. Quina serà la vostra aportació?

Ara mateix, el Consorci per a la Normalització Lingüística és l’ens principal que fa classes de català i que atorga certificats. I a partir d’aquí, hi ha altres entitats com Òmnium Cultural i la CAL que fem classes. La qüestió és que encara que creixi el Consorci i que li puguin fer una injecció financera, no podrà cobrir totes les places. La solució està en què entitats  solvents, de confiança, entitats que ofereixin un bon servei, com és La CAL, es puguin fer càrrec d’aquesta gent, d’aquests nivells baixos, de l’equivalent a l’A1 o l’A2 del Consorci. Allà on no arribin ells hi podem arribar nosaltres, que oferim una solvència de divuit anys de treball.

Heu publicat materials d’aprenentatge nous, oi?

Sí, tenim materials nous i n’estem adaptant contínuament i estan publicats de manera lliure, a l’abast de tothom. Ara estem preparant una segona edició dels materials perquè la primera edició està pràcticament exhaurida. Nosaltres creiem que la solució a l’aprenentatge de la llengua passa perquè el Consorci en sigui l’eina principal i després, hi hagi entitats solvents que ofereixin  un bon treball i que es puguin avaluar els seus resultats. Però s’ha de vigilar molt perquè no tothom  pot llançar-se a fer cursos i a fer certificats. Ha d’haver-hi un  filtre aquí i una exigència.

Qui ha de donar els certificats?

En aquests moments només el pot donar el Consorci, encara que el curs l’hagi fet una entitat. Ara, nosaltres diem, i per què nosaltres no podem donar un certificat?  Estem parlant  de nivells baixos, eh? No tothom ha de poder donar certificats, però sí que hi ha entitats que tenen aquesta  solvència i feina demostrades. El Consorci podria fer algun plantejament per veure si realment  aquella gent que està donant el certificat compleix els requisits i no l’estan regalant.

Un dels projectes més coneguts de la CAL és el Correllengua. Fa poc es va fer un Correllengua universitari. Quina relació hi heu tingut?

La gent del Correllengua Universitari, a qui aprofito per tornar a felicitar, es va posar en contacte amb nosaltres i ens van explicar la idea. Nosaltres els vam explicar el que fem, els vam enviar tota la informació, però després ells ho han fet tot ells. De fet, el Correllengua ja funciona una mica així. El que fa la CAL com a entitat és escollir un personatge, busquem una persona més o menys coneguda o relacionada amb el personatge que ens faci un manifest i, a partir d’aquí, tothom s’ho pot fer seu. Nosaltres fem un dossier per a les escoles, per als organitzadors amb materials de coses que poden fer. L’únic que han de fer és homenatjar el personatge, llegir el manifest i, a partir d’aquí, fan el que volen: una xerrada, una conferència, un debat…

A les Illes Balears també se’n va fer un, de Correllengua.

Sí, sí, a les Illes han fet un altre Correllengua extraordinari i han passat per totes les Illes. I ara tenen una idea extraordinària, però més difícil encara: voldrien fer un Correllengua pels Països Catalans. que passi per les Illes, Catalunya Nord,  Principat,  País Valencià, l’Alguer.

El vostre Correllengua ja va pels Països Catalans.

Sí, però nosaltres ens aboquem principalment al Principat. Al País Valencià, els Correllengües formen part d’Acció Cultural del País Valencià i nosaltres no hi intervenim. Alguna vegada havíem intentat fer coses conjuntes, però, és clar, hi ha  diferències entre el País Valencià i el Principat. Nosaltres entenem que, a vegades,  un manifest que fem per al Principat potser no és tan adient per al País Valencià.  Som la mateixa nació, però cadascú té les seves coses. I ells també són els que coneixen el terreny i, de fet, ha de ser així. El Correllengua Universitari ha sigut una iniciativa extraordinària que s’ha d’aplaudir molt i que no ha tingut, com acostuma a passar, el ressò que hauria de tenir. Un Correllengua Universitari hauria de sortir a TV3 perquè no és fàcil fer un Correllengua, en la situació actual, a les quatre principals universitats del país, organitzada per joves.

La Generalitat ha de fer complir les lleis que existeixen a favor del català

Quants socis té la CAL?

Actualment devem estar al voltant dels 550. Hem de dir  que durant aquests darrers mesos o darrer any hem tingut un augment. Vam arribar a un acord amb Bon Preu Esclat perquè ens incloguessin en l’arrodoniment solidari i entenc que això, a part dels diners que vam aconseguir, que van ser com aigua en un terreny sec, va donar-nos difusió i, de sobte, en uns mesos vam tenir vuitanta nous socis. Costa moltíssim tenir presència mediàtica. Nosaltres fa divuit anys que fem els grups de Xerrem i no hem sortit mai a TV3, ni a molts altres llocs. No tenim impacte mediàtic.

Els darrers anys sembla que hi ha una certa revifada de la conscienciació lingüística. Què ha passat? Es va aparcar la reivindicació de la llengua durant el Procés?

El Procés va ser negatiu per a la llengua, però no perquè la llengua es polititzés, com diuen alguns. La llengua sempre ha estat polititzada i, de fet, si estem com estem és perquè la llengua està polititzada. Som una llengua minoritzada perquè hi ha un estat que ens està triturant des de fa 300 anys. Però el Procés va ser dolent per a la llengua perquè es deia que hem d’aconseguir gent favorable a la independència i que per aconseguir-ho hem d’eliminar els elements identitaris de la independència. És a dir, no podem parlar de llengua en el sentit que el català hauria de ser, per exemple, l’única llengua oficial. No podem dir això, no podem tractar els temes de la cultura catalana, de la manera de ser catalana, etcètera, així. A la independència hi cap tothom, cosa que és veritat, però hem de basar-nos només en els temes  socials i econòmics. I llavors van sortir totes aquelles frases de l’independentisme social.

Qui sostenia aquest discurs?

Els partits i l’Assemblea Nacional Catalana deien que calia aconseguir que la gent que era de parla castellana, de cultura castellana, de barris on la llengua i la cultura catalana pràcticament no hi entraven es fes partidària de la independència i per fer-ho calia parlar de tots els elements de tipus econòmic i social. I és evident que els que som  independentistes volem un país millor des del punt de vista econòmic, des del punt de vista de justícia social, de llibertats, però també des del punt de vista identitari. Una bona part dels independentistes, jo personalment, no volem una independència que oblidi la llengua o que la deixi en un segon lloc o que oblidi la identitat nacional catalana. Una vegada, s’ha acabat la primera part del procés, perquè encara falta la segona part, tenim una caiguda de moral. Tot Déu està decebut, enfadat. I llavors és quan comencen a aparèixer les dades reals sobre la llengua, sobre la immersió lingüística i parem més atenció a com parlen els joves, a què passa amb els companys d’escola del fill o del fill mateix. Llavors la gent es comença a conscienciar una miqueta sobre el tema lingüístic. Tot i això, hem de recordar que tenim un tema  pendent que és el de  la independència, que no l’hem de deixar perquè sense independència serà molt difícil  tirar la llengua endavant. Sempre tindrem oposició i traves de l’Estat espanyol.

La independència tampoc no garanteix res. Andorra acaba d’aprovar una llei per garantir la presència del català.

La independència no garanteix res, però tens unes eines i Andorra les té, les pot utilitzar i espero que li surti bé. Aquí estem esperant la sentència del Constitucional, que diuen que ja està redactada des de fa tres o quatre mesos i que estan esperant  el moment oportú per penjar-la perquè tothom tem que sigui una sentència que acabi avalant el mínim del 25% de castellà a les escoles. El tema de la immersió és un altre  que sense estat propi no pots solucionar.

I què hem de fer mentre no tenim estat propi?

Es poden fer moltes coses. Malgrat tenir una autonomia reduïda, malgrat tots els malgrats, que manin socialistes… es poden fer moltes coses. L’administració pot complir les lleis que  existeixen. Això per començar. Tens una llei que obliga els establiments a tenir tots els rètols com a mínim en català, doncs això ho has de fer complir. I no cal que apliquis una sanció directa. Primer fas un avis i després fas una altra inspecció i si aquella persona continua igual, llavors apliques una sanció. Tenim la llei des del 1998, fa 27 anys, i encara hi ha llocs sense la carta en català i amb els rètols o els avisos  en castellà. Es poden fer coses i hem de treballar per la llengua perquè, si no, esperant la independència perdrem la nació.

Fotos: Jaume Marfany durant l’entrevista amb el Diari de la llengua / Raül G. Aranzueque