“Ser part d’una comunitat de deu milions de parlants és l’únic argument que pot convencir els minyons a interessar-se per l’alguerès”

Entrevista a l’escriptor alguerès Gavino Balata

Gavino Balata acaba de publicar Soldats abandonats (Pagès editors), la primera novel·la escrita en alguerès normatiu i guanyadora del XXXII Premi Ferran Canyameres. Parlem amb ell d’aquesta obra ambientada a l’Alguer i de la situació del català a la ciutat sarda.

Quina acollida ha tingut el llibre?

La preocupació principal era que no fossi massa difícil de comprendre. Jo só un activista cultural, tinc moltíssimes relacions amb catalans, valencians i só també acostumat a les diferents variants del dialecte, però és una relació que no funciona en els dos sentits perquè un català sí que reïx a llegir un llibre valencià o reconeix una mica les diferents variants del català del continent, però com més t’allunyes del centre més difícil és i nosaltros sem a l’altre racó.

Per què hi ha aquestes dificultats d’entesa?

Sobretot perquè no hi ha una presència de l’alguerès, per exemple, a la televisió catalana, tot i que, de tant en tant, es parla de l’Alguer. A les sèries de televisió, especialment a les de la RAI, hi ha un acord polític perquè quan se produeix una sèrie sempre hi hagi un napolità, un sicilià, un del nord. I la gent mirant la televisió s’habitua un poc als diferents accents. Això no passa amb el català de l’Alguer. Per això, un català  que és estat una volta en vacances a l’Alguer, magari ha tengut  dificultats a parlar en alguerès.

Passa sovint?

Moltes voltes me diuen: “Jo só anat a l’Alguer i ningú me parlava català” i jo responc: “Jo vaig una volta a l’any, com a mínim, a Barcelona i ningú me parla català”. Per raons diferents, però és així. Quan és nat tot aqueix projecte, los catalans me van dir que teniva de pensar en el públic general. Per això havem fet un treball amb l’editor i amb la persona que m’ha ajudat a fer la revisió dels textos, Luca Scala, que és un alguerès que viu a Madrid i és un dels principals experts de la nostra variant. És l’autor del Model d’àmbit restringit que ha aprovat l’Institut d’Estudis Catalans, que és aquell que emprem correntment els qui escrivim. L’editor, que és Pagès, l’ha llegit i m’ha marcat los passatges que resultaven poc clars i aquelles parts les havem treballat deixant-les en alguerès.

Tot un repte.

La cosa important, a part del divertiment i el gust d’escriure un llibre, és que a l’Alguer no hi ha narrativa. Hi ha poesia, hi ha cançó, hi ha teatre, i va tot beníssim, però jo no só bo a escriure poesia i mancava completament aqueixa part d’oferta.

És la primera novel·la en alguerès normatiu.

Sí. La primera cosa que he escrit com a escriptor de prosa és estat Soldats abandonats. Mentres el llibre estava encara al calaix, sense circular i l’havien llegit sols setze persones, he escrit un parell de contes i aqueixos contes són estats tots dos premiats al premi de literatura que tenim aquí a l’Alguer, el Premi Rafael Sari, que he guanyat dos cops. Això ha estat un poc l’espenta principal per dir-me: tens un llibre fet al calaix, o més o manco fet, prova a fer-lo conèixer.

Per a molts, l’alguerès és la llengua de la mare i del iaio i volen que continuï a viure

Com se us va acudir la idea de la novel·la?

Tot naix de manera totalment no voluntària i després ho he aprofitat. L’episodi central d’aqueix llibre l’he somiat,literalment. Me só despertat un maití amb un sòmiu d’un minyó que entrava a lo Carxereto de Sant Miquel i darrere d’un mur, d’una paret, descobriva que hi havia dues persones tancades allà dintre i després me só despertat. És estat un sòmiu vívid, amb detalls, en alta definició, en 4K. Aquest sòmiu l’he portat tres dies al cap i és per això que, a la fi, l’he escrivit. La idea era que siguera un conte breu, però hi havia suficient material per escriure més d’un conte.

I en alguerès.

No és una història que jo he pensat en italià i després l’he posada en alguerès per fer un acte voluntari d’activisme lingüístic. És que tots los personatges del sòmiu parlaven en alguerès. I alhora, quan he agafat el teclat de l’ordinador per escriure’l, m’hi só posat en català. Aquest llibre se té d’escriure en alguerès. És com si lo sòmiu m’hagués indicat que era menester de fer aqueixa cosa. Jo tenc quasi 45 anys i só encara un poc d’aquella generació que ha tengut una exposició més forta a l’alguerès.

Quina és la vostra llengua materna?

És complicat. Jo tenc 44, quasi 45 anys. Só nat a l’Alguer Vella, en un entorn en el qual, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta, encara viviven los algueresos amb denominació d’origen i parlaven alguerès. Mon pare teniva una botiga  d’electrodomèstics, televisors,  màquines de cosir i coses així. Una botiga històrica perquè era del mon pare, de mon iaio, besiaio… Per això coneixia tothom. Molta gent entrava a la botiga i parlava en alguerès.

I a casa?

En família, els grans amb els petits normalment parlaven en italià. Jo tenc una família algueresa, feta principalment d’ensenyants, i tenc un bisiaio famós, Joan Palomba, un intel·lectual alguerès de la primera part del 1900, que era l’autor de la primera gramàtica de l’alguerès i és estat convidat ell i un altre intel·lectual, Ramon Clavellet, a representar l’Alguer al primer Congrés de la llengua catalana el 1906. Per això, Joan Palomba a l’Alguer és coneixut, té un carrer i un bust de bronze a la biblioteca. El projecte que més ha durat per a l’ensenyament del català de l’Alguer a les escoles primàries se diu el projecte Joan Palomba. Los iaios entre ells parlaven l’alguerès, los xius entre ells, i mon pare. A la botiga entrava gent gran i parlaven alguerès, però a mi me parlaven, principalment, en italià. Segon punt de complicació,  jo só al 50% alguerès i al 50% escocès perquè ma mare era de Glasgow.  Per això, la llengua materna és, inicialment, l’italià i l’anglès.

I el català quin lloc ocupa?

Lo català l’he vivit per immersió perquè estava a l’Alguer Vella, per la família, pel mite del bisiaio famós, però fins als 25-26 anys no era un activista, no era alfabetitzat i no el parlava. Compreneva perfectament tot, però no era en grau d’anar més envant d’un parell de frases, que són aquelles que s’empren quan fas un acudit o quan contes una història o coses així. Era un ús a bastança folklòric. Lego, als 25-26, he fet escoltisme, he acabat la universitat, estava treballant i tenia una mica d’independència econòmica i vaig fer un curs d’alguerès de l’Òmnium Cultural de l’Alguer, que feia los cursos de preparació al certificat internacional de català. Lo professor era un valencià de Borriana i em preparava a fer l’examen de l’Institut Ramon Llull per al certificat i a la fi del curs, jo he pogut treure la certificació del B2. I després, mentre feia el curs, voliva contrastar les coses del català estàndard. Després he treballat a Brussel·les a una agència de la Generalitat de Catalunya que promou les empreses catalanes a l’exterior i lo meu català ha millorat. Durant l’estada a Brussel·les he pogut fer un curs de català que era organitzat del Casal Català de Brussel·les i havem fet l’examen per al nivell C. Per això jo só un dels cinc o deu algueresos que té un nivell C de català.

Quin català parlàveu?

Quan só tornat de Brussel·les parlava un català de Barcelona. Los algueresos me dieven. Aqueix no ha parlat mai en alguerès i ara s’és girat a parlar en alguerès. Em dieven: “Per què parles així? Per què no parles com nosaltros?  I ha estat dur perquè molta gent em dieva que aqueixa no és la mia llengua de bressol. I jo responiva: “La mia llengua de bressol és l’anglès, no és ni l’italià. He fet l’esforç per a dominar la mia llengua, la de la mia ciutat, que està en perill d’extinció.

En el llibre m’ha cridat l’atenció un fragment en què als protagonistes, després d’anys tancats, els sorprèn que allà gairebé tothom parla italià. És demolidor, aquell fragment.

Bé, de fet és un poc la realitat. És lleig de diure, però és la realitat. Unes persones congelades vuitanta anys tornen a viure al cap de vint anys i se troben en una ciutat que primer era de 12.000 habitants i ara és de 44.000. Molta més gent és venguda amb la immigració i per això és normal que la llengua se dilueixi.

Heu hagut d’ajustar l’alguerès dels anys quaranta i el d’ara.

La part més difícil és venguda després d’haver escrivit el llibre. La idea era fer parlar Virgili com parlariva un minyó de vint anys d’ara que ha tengut la fortuna d’emprar l’alguerès en família. I fer parlar Carletto i Jaume com jo pens que parlessin los algueresos de vuitanta anys fa. El problema és que jo no hi era vuitanta anys fa. I que no hi ha registracions de veu de gent i si n’hi ha són poques. He tengut de fer memòria de les converses que he tengut amb la gent que ara té setanta, vuitanta, noranta anys. L’Alguer fins als anys setanta no és canviat assai i, naturalment, a l’època entre el 50 i el 70 s’ha modernitzat tot i són entrades un muntó de paraules italianes a la llengua de cada dia. Fins als anys 50 del segle passat qui veniva de fora veniva gradualment, a poc a poc, i se trobava que tots parlaven en català i teniven ells d’aprendre català. Jo parlo alguerès amb lo meu carnisser, però a la botiga de costat no puc.

És difícil parlar alguerès a l’Alguer?

No és fàcil, no puc diure una mentida. Sobretot perquè los catalans que arriben i volen parlar alguerès no saben com fer. L’alguerès és una llengua de confiança. Per això jo, amb una persona que no coneix, difícilment parlaré l’alguerès. La persona de fora té de saber que no tots són com els centenars de persones que tenen relacions amb Catalunya i per això són acostumats a entendre diferents accents, de la mateixa manera que no hi són acostumats los catalans. No hi ha un intercanvi de televisió, de ràdio, de res. L’alguerès se troba en dificultat i la reacció mental normal és parlar la llengua internacional que tots, més o manco, parlen, que és l’anglès equivocat perquè tampoc la gent parla bé l’anglès. O bé cercar entre italià, castellà i qualque paraula de l’alguerès. Hi ha botigues i llocs on és més fàcil. Lego depèn assai de les persones, de la paciència que tenen, de la seguresa que tenen en parlar perquè ningú vol donar la impressió que no n’és capaç.

Quanta gent sap català a l’Alguer?

L’enquesta sociolingüística del 2015 diu que lo 80, 89, 85%, una percentual assai alta d’algueresos declara de comprendre i de parlar l’alguerès i això no és una mentida perquè era una pregunta de sí o no. Ara jo m’estic adonant amb los minyons de la colla castellera que havem creat a l’Alguer de la qual jo en só lo president, que abans la major part dels diàlegs los compreniven. Potser no eren en grau de contestar en alguerès, però sí que se compreniva. Los iaios te parlaven en alguerès i tu responives en italià, però, almanco, en una direcció hi havia una comunicació. Ara hi ha minyons que tu li dius: “agafa lo peu”, quan muntes lo castell, i te diuen: “Cosa?” “Prendigli il piede o afferra il piede” i diuen: “Ah, sí!”. Això em fa més por perquè no han tengut aqueixa exposició passiva.

Si em donessin 10 milions per posar-los a disposició del català fariva ‘Plats Bruts’ a l’Alguer

Com està la situació de l’alguerès a l’escola?

A l’escola, oficialment i de manera organitzada, no hi ha arrés. El 2018 s’ha fet una nova llei de política lingüística, que s’està anunciant com la medecina que farà curar totes les malalties del sard, del gal·lurès, del tabarquí, del sasserès i de l’alguerès perquè a Sardenya tenim aqueixes diferents minories lingüístiques. La llei era ambiciosa, com tenen d’ésser aqueixes lleis, però com sempre a Itàlia, se fa la llei i després no se posa en pràctica per falta de fons o perquè falta la cadena de transmissió entre la llei i la realitat. Tu pots fer la llei on dius que a partir de l’any acadèmic que ve a totes les escoles de l’escola bressol fins a l’institut tots tenen dret a fer hores de català, de sard, de gal·lurès o a tindre les lliçons d’història o de geografia o del que sigui en llengua vehicular. El problema és que els professors no el saben parlar, o no tots, no hi ha llibres de història, de geografia, de matemàtica, de filosofia que siguin en català, en sard o en gal·lurès. Lo principi és bo, però l’aplicació pràctica té menester d’un d’enorme treball de preparació i, sobretot, té menester de la col·laboració del món de l’escola.

Els mestres hi col·laboren?

Me desplau perquè jo vinc de família de mestres, però los professors no sempre tenen una bona disposició respecte d’aqueixa cosa. Hi ha gent que, heroicament, fa activitats de gran valor, però són una minoria. Lo poc que se fa se fa gràcies a les associacions. Un professor o un mestre que vulgui fer un poc d’activitat vehicular en sard o en alguerès se pot descarregar un fascícul d’aquella part del programa que vol fer i fer l’activitat amb els minyons en alguerès. Naturalment, te trobaràs minyons que comprengueran i minyons que no comprengueran i és una manera de fer aqueix treball d’exposició a la llengua.

Les famílies tenen interès que els seus fills aprenguin alguerès?

A l’Alguer, el tema de la llengua no és divisiu. A Catalunya te poden etiquetar com a independentista o d’esquerra i els altres poden dir: “en castellano, por favor”. A l’Alguer, de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, ningú te parlarà mal de l’alguerès. Ningú dirà: “No, l’alguerès no perquè nosaltros sem italians. L’enquesta sociolingüística diu que el 90% de les famílies són d’acord que se faci alguerès a l’escola, que se té de mantindre i se té de portar envant, però les enquestes tenen defectes perquè és l’art de posar les preguntes de la manera correcta. Si tu agafes un alguerès i li dius: “Penses que l’alguerès se té de portar envant i de protegir?” Ningú te diu que no. Si li demanes: “Penses que a l’escola havem de pagar més professors i treure hores a altres matèries -que no serà així, però la gent se pensa que sí-?” La gent te dirà: “Millor fer anglès”.

El català és prou atractiu per als algueresos?

Per a molts, l’alguerès és la llengua de la mare i del iaio i volen que continuï a viure i tenim de protegir l’ecosistema cultural d’un lloc, però la cosa que manca en aqueix discurs és lo fet de ser part d’una comunitat de deu milions de persones. La campanya que ha fet el Plataforma per la Llengua de sem deu milions jo la trobo excepcional perquè és l’únic argument que pot convencir un minyó de catorze anys a interessar-se per l’alguerès.

Ha tingut algun impacte a l’Alguer el naixement del 3Cat? És una bona eina perquè els algueresos tinguin més exposició al català?

L’exposició dels algueresos al català pot ser bona per un costat i mala per un altre costat. La televisió té un impacte damunt de les persones i influencia la manera de parlar i de comprendre i hi ha gent que és preocupada perquè diu que si nosaltros posem aquí la televisió en català la gent no parlarà més en alguerès, parlarà en català o l’algurès serà diluït. Per això és una operació que se té de fer amb una certa cura. Sobretot, cal una televisió que faci continguts en alguerès. Si tu tens una televisió que fa deu hores al dia i d’aqueixes, vuit són en alguerès i dues hores són programes de TV3, beníssim perquè respecta un poc la proporció. Si em donessin 10 milions per posar-los a disposició del català fariva Plats Bruts a l’Alguer, o Ventdelplà, aqueixos programes que la gent los mira.

Quina oferta audiovisual hi ha en català a l’Alguer?

A l’Alguer hi ha una televisió que se diu Catalan en TV, però no fan quasi res. A l’inici feven el telenotícies en italià i en alguerès. Han tengut una retallada de pressupost i han tengut de triar i han triat deixar-ho en italià. Fan programes en alguerès, però no són programes que miren los joves, són programes que miren los iaios i los iaios l’alguerès ja lo parlen. Si tu fas continguts per a senyors de vuitanta anys, l’instrument és correcte, ma la direcció a la qual estàs apuntant és equivocada.

Ara ja hi ha novel·la en alguerès.

Lo meu llibre, a diferència de moltes coses que es publiquen a l’Alguer, no és folklòric. He escrit una història que pogués anar bé a l’Alguer, a París, a Londres o a qualsevol altre lloc. L’he feta, naturalment, en alguerès i a l’Alguer. És una història superalgueresa, però no és folklòrica, que és una cosa que funciona per a mi, però no per a un minyó de quinze anys, que vol una història divertida. Al llibre hi ha enllaços amb la tradició. Hi ha tota una part importantíssima que gira al voltant de la festa de Sant Joan, que és una festa assai tradicional de l’Alguer, de la història dels algueresos. Voliva fer una història algueresa, però no la voliva fer amb aqueixa tapa de pols que fa fugir la gent més jove.

Fotos: Valerio Briganti