Quines llengües parlava Jesús?

Jesucrist parlava arameu i tindria coneixements d’hebreu i grec

“Jesús va ser aquí, en aquesta terra. Parlava hebreu”, va dir l’aleshores -i ara- primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, al papa Francesc, durant una trobada que els dos líders van mantenir el maig del 2014 a Jerusalem. “Arameu”, va respondre el pontífex. “Parlava arameu, però sabia hebreu”, va replicar Netanyahu.

Francesc tenia raó i, segurament, el premier israelià parcialment també.

Jesús va néixer i viure a Galilea, a Palestina, on l’arameu, una llengua semita, de 3.000 anys d’història emparentada amb l’hebreu, era l’idioma propi de la població de l’època i el que parlava ell, segons coincideixen a dir els historiadors. 

El Nou Testament va ser escrit, originàriament, en grec, que era aleshores la llengua franca de la regió i de l’Imperi Romà, però el llibre conté fragments en arameu: les cites directes atribuïdes a Jesús, la llengua seva quotidiana i la que feia servir per parlar amb els seus seguidors. Concretament, Jesús parlava el dialecte de l’arameu de Galilea, diferent del que es parlava a Jerusalem.

A banda de l’arameu, es creu que Jesús també sabia una mica de grec, la llengua del comerç i de l’administració a la Mediterrània, però no el parlava amb fluïdesa. Segons els Evangelis, quan Jesús i Ponç Pilat, la màxima autoritat de l’Imperi Romà a Jerusalem, van parlar, ho van fer sense l’ajuda d’un intèrpret i, probablement, la conversa va ser en grec comú o koiné.

Els Reis d’Orient, que, segons el Nou Testament, probablement venien de Pèrsia, que antigament havia format part de l’Imperi Selèucida, haurien parlat també, segurament, en grec amb els habitants de Galilea, en cas que, com diu el llibre sagrat, haguessin anat a veure Jesús a Betlem.

L’hebreu era aleshores la llengua dels erudits, dels literats i de les escriptures. La Torà i l’Antic Testament es van escriure originàriament en aquest idioma, tot i que hi ha fragments en arameu. Els historiadors creuen que Jesús entenia l’hebreu i, de fet, en l’Evangeli segons Lluc es relata un capítol en què Jesús llegeix un fragment de la Bíblia en hebreu en una sinagoga de Jerusalem.

Aquesta versió entra, però, en contradicció amb els Evangelis de Marc i Mateu, que relaten que Jesús va ser rebutjat com a mestre d’una sinagoga de Natzaret perquè els seus veïns creien que no estava capacitat per fer aquesta tasca perquè era fuster (segons Marc) o perquè ho era el seu pare (segons Mateu). Lluc va ometre la controvèrsia sobre l’ofici de la família de Jesús en el seu text.

Els fusters no formaven part llavors del segment de població a qui s’ensenyava a llegir i a escriure i hi ha historiadors com Chris Keith, professor de Nou Testament i Cristianisme Primerenc a la St Mary’s University, a Londres, que, fins i tot, qüestionen que Jesús fos capaç de llegir i escriure. La immensa majoria de la població eren, en aquella època, analfabets.

Una altra llengua amb què s’especula que Jesús hauria pogut tenir contacte és el llatí, però el més probable és que no en sapigués o en tingués un coneixement molt bàsic, ja que era un idioma reservat a qüestions legals i militars.

L’arameu era, per tant, la llengua de Jesús. Els primers parlants vivien en territori del que ara és Síria, l’Iraq i l’est de Turquia, però la llengua es va anar estenent pel Pròxim Orient fins arribar a la costa oriental de la Mediterrània fins al riu Tigris.

Els idiomes neoarameus o arameus moderns que es parlen ara són variacions de l’arameu i es divideixen en prop de 150 dialectes que actualment parlen poblacions cristianes i jueves escampades pels actuals estats de l’Iran, l’Iraq, Síria, Turquia i alguns llocs de l’est d’Europa. S’estima que hi ha prop de 600.000 parlants, però són llengües en perill d’extinció, segons la Unesco, unes llengües que, d’acord amb el que assenyalen els experts, Jesús ja no reconeixeria.