Oxford revisa la definició de ‘dona’

Els diccionaris lleven les connotacions sexistes de la paraula
Oxford University Press ha actualitzat en el seus diccionaris les definicions de la paraula woman (dona) per esmenar-ne les connotacions sexistes arran de les demandes de diversos grups a favor de la igualtat dels sexes.
Entre les actualitzacions de les definicions es diu que una dona pot ser “la muller, xicota o amant d’una persona” i no necessàriament d’un home. També s’ha esmenat la paraula man (home) per incloure-hi una terminologia neutral pel que fa al gènere i s’han revisat termes relatius a l’atractiu sexual. Els responsables dels canvis en els diccionaris han inclòs, a més, marques a les definicions com despectiu, ofensiu i en desús per a paraules com bitch (puta), que apareix com a sinònim de dona.
Els diccionaris d’Oxford, així com altres obres, han rebut moltes queixes per la permanència de clixés que no es corresponen amb la realitat de la societat actual i per les diferències amb les definicions d’home, molt més exhaustives que les de dona, que sovint apareixen com a persones subordinades. També s’ha reclamat que l’entrada dona incorpori exemples de col·lectius com les transgèneres i les lesbianes.
L’edició actual del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) inclou l’accepció de muller en la paraula dona, que defineix com una “dona casada respecte al seu marit”. També inclou l’accepció de dona de la vida i de dona pública com a sinònim de prostituta. L’any passat es va actualitzar la definició de bell sexe i sexe dèbil com a sinònim de dona per especificar que és “dit sovint discriminatòriament”.
Dir “la meva dona” és discriminatori?
I quan, també en català, una dona parla del “meu home” també és discriminatori o “autodiscriminatori”, si voleu filar tan prim?
I no seria que les llengües espanyola i francesa ens tenen fascinats? Perquè si bé les espanyoles no parlen mai de “mi hombre” i les franceses de “mon homme” i en aquests dos casos “hombre” i “homme” tenen un sentit que “el meu home” no té en català.
A tal punt arriba, la subordinació del català a les dues “macrollengües”, aqueixes llengües “de debò” que són l’espanyol i el francès? Per tan poca cosa ens tenim?
I si ens deixàvem de bajanades i els catalans (i les catalanes, bien sûr) pensàvem amb independència? I si miràvem de no esser tan subordinats?