“Molta gent em deia que amb la música en català no arribaria enlloc”

Entrevista a Dídac Romagós, coordinador de Ràdio Vilablareix

Ràdio Vilablareix, l’emissora municipal d’un poble del Gironès de prop de 3.000 habitants, s’ha convertit en un mitjà de referència de la música en català. El seu coordinador explica el fenomen al Diari de la llengua.

Quin contingut feu a Ràdio Vilablareix?

El contingut és bàsicament el que en diferencia de totes les altres ràdios. Des de sempre hem promocionat la nostra llengua i podria dir que el 85-90% és de música en català de tots els llocs de parla catalana, ja sigui de València, Mallorca, l’Alguer… Per això ens denominem la ràdio cultural dels Països Catalans. Hi vam apostar des del principi perquè vam veure que no hi havia cap altra emissora que fes això.

Us imaginàveu que tindria tant d’èxit?

Jo em pensava que aniria bé, però no m’imaginava que seria el boom i el fenomen  que ha arribat a ser i que, pràcticament, siguem la ràdio local més coneguda de Catalunya. Hem posat al mapa Vilablareix, un poble petit al costat de Girona. Hem demostrat que es pot fer ràdio en català, que té audiència, i que no tot ha de passar a Barcelona. Sempre s’ha pensat que si no fas coses a Barcelona no arribaràs a la gent, però nosaltres hem fet que la gent de Barcelona i d’altres indrets de Catalunya  i dels Països Catalans vinguin expressament a fer l’entrevista, que és un dels trets diferencials de la nostra programació, aquí.

És una ràdio municipal ambiciosa.

Correcte, és municipal i jo soc l’únic que estic en nòmina, i després hi ha gent a qui vull donar les gràcies, que col·laboren per amor a l’art, que fan el seu programa i se’n van.

Els catalans sempre hem tingut aquest esperit de derrotats, però també som molt persistents i molt valents

Deu ser una feinada per a una sola persona.

Sí, això és el que em diu molta gent. Molta gent es queda sorpresa quan ve aquí a l’estudi i em pregunten si estic sol. Jo els dic que som jo i els ordinadors. Me’n surto com puc. Sempre he estat una persona que he volgut aprendre i crec que encara he d’aprendre moltíssim. Si hi ha una cosa que no sé m’hi poso fins que al final ho acabo aprenent.

Quant de temps fa que sou el responsable de Ràdio Vilablareix?

Deu anys llargs. L’Ajuntament volia fer una ràdio nova, una ràdio municipal i jo vaig pensar que si volíem diferenciar-nos i que ens escoltessin havíem de fer una cosa totalment diferent i no fer les radiofórmules per intentar competir  amb les grans cadenes comercials. La gent no et dirà que ha sentit l’últim tema de la Shakira a Ràdio Vilablareix. Em vaig trobar que no hi havia cap altra ràdio que posés música en català les 24 hores. Vaig començar a trucar a les discogràfiques i als artistes i els preguntava si coneixien d’algun cas i em van dir que no, que seríem els únics. Els vaig dir que ara ja tindreu una ràdio que serà casa vostra.

I vau començar a tenir èxit.

Jo crec que sense Twitter i sense les xarxes socials, segurament, això no s’hauria fet tan gran perquè és una ràdio municipal al 107.5 de l’FM que només se sent per algunes zones del Gironès, però gràcies a internet ens escolta molta gent d’arreu del món. Gent que viu a Catalunya, gent que viu a València… i que ens envien correus felicitant-nos per la tasca i pel fet que per fi hi ha una emissora que només posa música en català. Això demostra que si es vol es pot. El públic hi és. Els catalans sempre hem tingut aquest esperit de derrotats, però també som molt persistents i molt valents. Hem caigut i ens hem alçat una vegada i una altra vegada i ens mantenim, com es diu, tossudament alçats. Els catalans, encara que ens enfonsin, hi ha un moment en què tornem a ressorgir.

També teniu el suport de moltes personalitats mediàtiques.

Sí. Hi ha molta gent que ens ha fet confiança: el Toni Albà, el Màrius Serra, el Quim Masferrer… moltíssima gent. Quan han vist el projecte, quan han vingut a la ràdio,  quan han vist la nostra manera de fer s’han quedat sorpresos del que hem arribat a fer i ens han recomanat.

Sou un fenomen a les xarxes socials.

Sí, som un fenomen a les xarxes socials perquè som en un poble d’una mica més de 3.000 habitants i tenim més de 40.000 seguidors a Twitter, som la ràdio local catalana amb més seguidors i, fins i tot, superem alguns programes estrelles de Catalunya Ràdio i Rac-1. Molta gent ens diu que som l’autèntica ràdio nacional dels Països Catalans i que molta feina que haurien de fer altres mitjans de comunicació la fem nosaltres. Per a nosaltres això és un repte i ens fa sentir orgullosos i ferms per seguir en aquest projecte.

Dèieu que sí que hi ha demanda de música en català. Ara justament hi ha un ‘boom’.

Molta gent em deia que amb la música en català no arribaria enlloc i ara aquella gent fa dies que no em diuen res. Senyal que això ha funcionat. Vosaltres ens entrevisteu i hi ha mitjans que també s’han interessat per nosaltres. Molta gent ens diu que tenim gent que va als grans mitjans de comunicació i els fem venir expressament a Vilablareix, als estudis. No anem nosaltres a Barcelona a fer l’entrevista, sinó que fem que passin el Tordera, que és el que costa més, i els fem anar a Vilablareix i coneixen el poble gràcies a la ràdio. Quan faig turisme per Catalunya i dic que soc de Vilablareix, m’he trobat en més d’una ocasió que em diuen: “hòstia, allà teniu una ràdio molt coneguda, oi?”  Mai m’hauria imaginat arribar a aquest punt.

Hi ha grups de música en català que s’hagin posat en contacte amb vosaltres perquè els promocioneu?

Sí. Ara veuen que som l’única ràdio que posa un música en català i cada dia rebem correus electrònics de molta gent que ens envien maquetes o temes que han penjat en diferents plataformes perquè els escoltem. A partir d’aquí, si els veiem oportuns i estan ben gravats i trobem que es pot radiar ho punxem. Ens ha passat moltes vegades que han vingut grups que els hem entrevistat nosaltres per primera vegada i que després em diuen que gràcies a nosaltres els ha trucat Catalunya Ràdio o Icat per fer una entrevista. Ens hem convertit també en prescriptors. Fa una mica de vertigen veure que els altres mitjans, els grans, ja et veuen com un competidor i que estan pendent del que fas i ens veuen com un prescriptor.

Vist l’èxit que teniu, hi ha hagut altres emissores que hagin volgut replicar el vostre model?

Moltes vegades m’he preguntat per què no està passant.

Molts joves, gràcies a nosaltres, han descobert grups d’abans, de la Nova Cançó que han sonat a la ràdio

I per què no passa?

Tinc dues teories. Una, que crec que és la més plausible, és que molta gent els diria que s’estan apuntant a un fenomen que veuen que funciona i estarien copiant un model. I l’altra és que crec és que no ens ho creiem prou, que sempre hem mirat més a fora que a dins i ens hem estimat més la música de fora que no pas la música d’aquí. I s’ha comprovat que la música d’aquí funciona. Hi ha grups d’aquí que han anat a cantar arreu del món: Zoo, Txarango, els Catarres, Oques Grasses… que han defensat la llengua i han cantat en català fora dels Països Catalans.

Quin tipus de música poseu?

Nosaltres no ens especialitzem només en un tipus de música. Ara, per exemple, podria sonar perfectament una cançó de la Marina Rossell i, tot seguit, una cançó totalment diferent de Zoo. Intentem buscar un equilibri perquè no se’ns etiqueti i es digui que només posem música rock o música per a la gent gran. A mi m’emocionen moltes cançons del Llach o de la Marina Rosselli, com també cançons de Txarango. Molts joves, gràcies a nosaltres, han descobert grups d’abans, de la Nova Cançó que han sonat a la ràdio. Espero que també els avis hagin descobert nous grups que estan emplenant tots els festivals. El bàsic per a nosaltres és donar veu a tot el que es canti en català i que sigui mínimament radiable. S’ha demostrat moltes vegades, que molts han vingut als estudis i després han fet un punt. L’Alguer, de Txarango, va venir amb nosaltres i no els coneixia pràcticament ningú. Al cap de res van fer el boom.

La major part de la gent que us escolta és a través d’internet, oi?

Sí. Internet ens ha facilitat moltíssim les coses. Des d’un poble petitíssim al costat de Girona arribes a qualsevol lloc.

Us plantegeu fer alguna cosa diferent?

No ho sé. No miro més enllà de l’avui. Visc el dia a dia i d’aquí a un any no sé què passarà. Només sé que hem d’estar aquí, al peu del canó, que el projecte de Ràdio Vilablareix va agafant nom i hem de continuar creixent i quan no puguem créixer més intentar mantenir-nos perquè estem competint de tu a tu amb grans mitjans de comunicació. Som com la Gàl·lia, com molta gent ens diu, la resistència d’un petit que està fent una feina intentant competir amb els peixos grans. De moment intentem que no se’ns mengin, però potser algun dia se’ns menjaran. Estem aquí encara resistint, com el poble català, i intentant que això duri el màxim de temps possible.

Fotos: Ràdio Vilablareix