L’hora de passar a l’acció
El llibre ‘Molt a favor’ fa 57 propostes realitzables per millorar la salut de català
Raül G. Aranzueque
La salut del català s’ha encomanat els darrers anys a canvis polítics providencials. A Catalunya, a l’adveniment d’un estat independent que havia de resoldre una part important dels problemes de la llengua i que, de moment, es fa esperar. Al País Valencià i a les Illes Balears, a uns canvis de governs favorables a la llengua pròpia que, si bé han arribat i han revertit l’hostilitat manifesta contra el català, no han estat el revulsiu que molts esperaven. Als altres territoris de la catalanofonia, les esperances estan dipositades en la pressió dels catalanoparlants per assolir uns mínims en àmbits com el de l’educació, mentre que a Andorra lliuren la batalla de l’ús social.
I, mentrestant, la llengua perd pistonada en un món canviant en què els grans idiomes hegemònics s’emporten les parts més grans del pastís. Els set professionals de la llengua autors del llibre Molt a favor (Eumo Editorial) coordinats per Enric Gomà en són conscients i no es resignen a quedar-se de braços plegats. És l’hora de passar a l’acció, de deixar de fer el ploramiques i fer propostes concretes i realitzables des d’ara mateix, que la república va per llarg.
Els autors en proposen 57 i un “pacte per la llengua” que hauria d’implicar responsables polítics, acadèmics i societat civil per fer agafar embranzida al català. Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas, Pau Vidal i Enric Gomà fan propostes molt concretes que impliquen polítics, experts, voluntaris, educadors, periodistes, activistes i ciutadans en general.
Els més interpel·lats són, com és lògic, els polítics, que per alguna cosa són servidors públics. A ells se’ls demanen coses senzilles com abandonar la pràctica ridícula de fer les declaracions en català i castellà i d’altres que requereixen més feina com donar estímuls fiscals i laborals a l’ús del català, estrènyer la col·laboració amb altres territoris del domini lingüístic, donar aire a l’audiovisual en la llengua pròpia, fer complir les seves mateixes lleis i garantir drets tan bàsics com cursar en català els estudis que s’ofereixen en aquesta llengua. Res de l’altre món si se superen els complexos i la por i, sobretot, si volen ser fidels a allò que ells mateixos tot sovint prometen.
La gent normal i corrent encara ho té més fàcil per contribuir a la normalització de la llengua. N’hi ha prou amb que facin coses ben senzilles en la seva vida quotidiana com fer les cerques a Google en català, configurar els dispositius electrònics en aquesta llengua o no donar per fet que el seu interlocutor desconegut no entén el català.
Als filòlegs, lingüistes, acadèmics i activistes per la llengua sí que els reclamen una mica més d’esforç, com ara embrabcar-se en projectes com l’elaboració d’un diccionari urbà en línia, un de català col·loquial col·laboratiu i acabar la Història de la llengua catalana.
En total, més d’una cinquantena de propostes realitzables, alguna de tan agosarada com la creació d’un reality show en català, que ara no enumerarem una per una i que els responsables de política lingüística farien bé de mirar-se. La llàstima és que el llibre, tot i adreçar-se a tot el territori lingüístic, està molt basat en les institucions i entitats catalunyeses, res que no es pugui aplicar, però, totalment o parcialment a Palma i a València.
