“La guerra i les atrocitats dels russos han portat molts ucraïnesos a parlar només ucraïnès”

Entrevista a Hanna Perekhoda, activista ucraïnesa i professora d’Història de la Universitat de Lausana

L’activista ucraïnesa i historiadora de la Universitat de Lausana Hanna Perkhoda va participar el mes passat en la jornada Minorització lingüística. Casos, experiències i respostes a Europa, organitzada pel CIEMEN, la Fundació Irla i la Coppieters Foundation que es va fer a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Perkhoda va exposar les circumstàncies en què es troba la llengua ucraïnesa enmig d’una guerra que, tot just ha fet tres anys que ha començat, i ha explicat al Diari de la llengua les causes d’aquesta situació i com ho viu la població d’Ucraïna.

Molts ucraïnesos de parla russa han adoptat la llengua ucraïnesa com a llengua habitual des de la invasió russa. Per què?

La guerra i les atrocitats comeses pels russos han portat molts ucraïnesos a parlar només ucraïnès. Som en un país en el qual l’ocupant infligeix un nivell de destrucció sense precedents des de la Segona Guerra Mundial, en el qual les persones que viuen sota l’ocupació són torturades i assassinades per parlar ucraïnès, on a les ciutats ocupades els nens són educats en l’odi cap a la seva pròpia cultura i la llengua ucraïnesa i milers són segrestats i enviats en adopció a famílies russes. En aquesta situació què cal esperar? Com a ucraïnesa russoparlant m’agradaria que això no passés, però com a historiadora no tinc cap exemple de guerra en la qual la llengua d’un país ocupant hagi estat considerada un mitjà neutral de comunicació en un país agredit. 

Ha canviat dràsticament la percepció de la llengua ucraïnesa durant els últims anys?

Sí, però no de manera dràstica, sinó progressiva. El punt d’inflexió va arribar amb la invasió russa del 2014 i l’onada de propaganda agressiva antiucraïnesa difosa per l’estat rus i els seus mitjans de comunicació. La resposta de molts ucraïnesos va ser començar a canviar activament a la llengua ucraïnesa, cosa que, al seu torn, va provocar un augment en el consum de productes culturals ucraïnesos: llibres, música, mitjans de comunicació, i d’altres. Abans del 2014, tot l’espai post-soviètic estava dominat, en gran part, pel mercat cultural rus, que es va beneficiar d’un suport estatal substancial i va actuar gairebé com un monopoli. Això va deixar l’espai cultural ucraïnès amb dues opcions difícils: o participar en el mercat de la llengua russa i obtenir un accés més ampli i viabilitat econòmica, o continuar produint contingut en ucraïnès amb la consegüent marginació que comportava. La invasió del 2014 va alterar de forma substancial aquest paisatge. Es van tallar molts llaços culturals i econòmics entre Rússia i Ucraïna i es va crear un espai per a un mercat cultural ucraïnès més independent per desenvolupar-se i prosperar.

En la vostra participació en la conferència de Barcelona vau explicar que, no fa gaire temps, parlar ucraïnès a Kíiv era una cosa excepcional.

Cal tenir en compte el llegat de la política lingüística soviètica. Des de l’era de Stalin, el rus es va imposar sistemàticament com a única llengua legítima de la modernitat i el progrés a tota la Unió Soviètica. Aquesta política va portar molts ucraïnesos a abandonar la seva llengua materna entre els anys 1950 i 1980, ja que l’ucraïnès s’associava, cada vegada més, a l’endarreriment, una percepció d’inferioritat que va dificultar la mobilitat social. Tot plegat va fer que, tot i que els ucraïnesos ètnics constituïen la majoria de la població, fins i tot en regions com el Donbass, l’ucraïnès estava, en gran part, absent de la vida urbana i exclòs sistemàticament de l’esfera pública. Aquesta jerarquia lingüística va persistir fins i tot després que Ucraïna guanyés la independència.

A les ciutats ocupades els nens són educats en l’odi cap a la seva pròpia cultura i la llengua ucraïnesa

Quina va ser la vostra experiència?

Fins al 2014, parlar ucraïnès a les principals ciutats era sovint vist com un signe d’origen rural i comportava un estigma social, mentre que el rus es va mantenir associat amb la sofisticació urbana i el prestigi social. En puc donar fe personalment. Com a russoparlant vaig tenir més oportunitats de feina a Kíiv el 2011 que els meus amics de parla ucraïnesa. A més, com he dit abans, Rússia va invertir molt a mantenir el seu domini cultural i lingüístic a través de l’espai postsoviètic, una regió que l’elit russa considerava com la seva legítima àrea d’influència o, més exactament, el seu domini imperial. Aquesta integració cultural en l’espai discursiu rus no afectava només la llengua, sinó que servia per dur a terme un programa polític més ampli: fomentar la lleialtat a l’estat rus i les seves prioritats geopolítiques. L’objectiu final era promoure una identitat dins dels països veïns que rebutgés els ideals democràtics i abracés el conservadorisme social, l’il·liberalisme i el cinisme econòmic. Aquest marc ideològic va fer que aquests països es mantinguessin econòmicament dependents i políticament subordinats als interessos del règim de Putin. En aquest context, mantenir el domini de la llengua russa no era una fi en si mateix, sinó un instrument estratègic, un canal eficaç a través del qual la propaganda estatal russa podia arribar i influir en el màxim nombre de persones possible més enllà de les seves fronteres.

Hi ha una correlació entre ser parlant de rus i donar suport a Rússia?

Això era, en part, així, abans del 2014. Entre el 2004 i el 2014, diversos clans oligàrquics que competien pel poder a Ucraïna van exacerbar i polititzar deliberadament les diferències lingüístiques per mobilitzar els seus electorats al voltant de qüestions d’identitat. Un clar exemple d’aquesta manipulació es va produir el 2012 quan les forces polítiques prorusses van aprovar una llei que, aparentment, tenia com a objectiu protegir les llengües minoritàries. En realitat, a mesura que la popularitat del president prorús Víktor Ianukòvitx va disminuir, la campanya es va centrar exclusivament a “defensar la llengua russa”. L’estratègia s’adreçava, especialment, a la generació més antiga de russoparlants que vivien en centres industrials econòmicament en declivi, als qui sovint veien el col·lapse de la Unió Soviètica i l’augment de la independència d’Ucraïna com una pèrdua de l’estabilitat social i els privilegis simbòlics. Els oligarques locals van ser fonamentals per promoure el discurs de l’excepcionalitat del Donbass i promoure una sensació de malestar entre els residents de la regió del Donbass cap als seus compatriotes d’altres parts d’Ucraïna, fins i tot d’altres parlants de rus. Investigacions com les de Volodímir Kulik han demostrat que la regió de residència era un factor més significatiu en la configuració de les opinions polítiques que la llengua. Això ajuda a explicar per què, el 2014, la majoria dels parlants de rus a ciutats com Khàrkiv, Dnipro i altres grans centres industrials van donar suport a la sobirania ucraïnesa, mentre que les poblacions de Donetsk i Lugansk (a la regió del Donbass) eren més permeables al discurs rus. Tot i això, cal assenyalar que, fins i tot a Donetsk, al cor de la regió del Donbass, els activistes polítics prorussos eren una minoria, activa però minúscula. Els seus mítings i actes poques vegades aplegaven més de desenes de participants. 

Quins canvis hi va haver el 2014?

Des de l’agressió russa del 2014, la correlació entre llengua i sentiment prorús s’ha afeblit de forma considerable. La crua realitat és que la guerra russa s’ha lliurat principalment contra civils a l’est d’Ucraïna, molts dels quals són russoparlants. Per a la majoria, la seva actitud cap a Rússia ja no està condicionada per la llengua, sinó per l’experiència viscuda: la pèrdua de llars, famílies i éssers estimats com a resultat directe de l’agressió russa.

Putin va justificar la invasió, en part, per protegir els russoparlants a Ucraïna.

De fet, el 2014, durant l’annexió de Crimea i la intervenció russa al Donbass, el Kremlin va justificar les seves accions amb l’argument que protegia les poblacions de parla russa de l’anomenat “genocidi lingüístic”. Aquest discurs, però, era una eina política més que no pas un reflex d’una preocupació real d’aquesta població. Aquesta retòrica va ser dissenyada pensant en tres públics diferents. En primer lloc, estava dirigida als residents de parla russa d’Ucraïna i d’altres països veïns. La narració de l’opressió lingüística va ser dissenyada per atiar un sentiment de pertinença afectiva entre els qui, en el passat, poden haver percebut que tenien certs privilegis lligats a la seva identitat lingüística, privilegis que ara temien perdre. En segon lloc, es dirigia als mateixos ciutadans russos. En retratar les comunitats de parla russa a l’estranger com a oprimides, el Kremlin va reforçar un discurs nacionalista centrat en la idea que el cos polític i nacional rus s’havia d’unificar. Això va crear la il·lusió d’uns interessos compartits entre l’Estat i els seus ciutadans i va fomentar el suport a les polítiques expansionistes sota el pretext de protegir els “compatriotes” a l’estranger. En tercer lloc, i potser de forma més cínica, aquesta justificació s’adreçava a la comunitat internacional. Fins i tot quan intenten vulnerar el dret internacional, els agressors sovint intenten ocultar les seves accions sota una capa de legitimitat. Invocar la protecció de les minories lingüístiques va proporcionar al Kremlin una raó aparentment plausible per a la seva agressió. Al cap i a la fi, pocs negarien obertament que les minories lingüístiques mereixen protecció. La brutal ironia és que aquesta anomenada “protecció” es va dur a terme a través del bombardeig de les seves ciutats. En realitat, la qüestió lingüística ha estat cínicament utilitzada pel règim de Putin per servir les ambicions imperialistes. Malauradament, molts observadors externs han acceptat amb massa rapidesa aquesta propaganda al peu de la lletra, sense reconèixer l’estratègia manipuladora que hi ha al darrere.

Quin grau de prestigi ha tingut la llengua ucraïnesa al llarg de la història?

Al segle XIX, l’estat rus va mostrar la llengua ucraïnesa com un dialecte inferior del rus. Des de la dècada de 1860 fins a 1917, qualsevol ús públic de l’ucraïnès (en educació, publicació, premsa o teatre) va ser estrictament prohibit per la llei. Aquesta forma de repressió lingüística s’aplicava exclusivament a l’ucraïnès, a diferència d’altres llengües dins de l’Imperi rus, perquè les elits russes percebien el reconeixement d’una llengua ucraïnesa diferent com una amenaça directa a la unitat del que imaginaven com una nació panrussa, una nació que uniria i assimilaria russos, ucraïnesos i bielorussos. En aquest context, l’ús de l’ucraïnès no es veia simplement com una mostra d’endarreriment, sinó com un acte de traïció contra la nació russa. Aquesta obsessió per la suposada “traïció” ucraïnesa continua sent una característica central de la ideologia nacionalista russa. Els nacionalistes russos estan convençuts que una de les principals raons per les quals Rússia encara no ha aconseguit el domini mundial és a causa dels “traïdors” ucraïnesos que es resisteixen a integrar-se en l’organisme nacional rus. Aquest mateix discurs va persistir, tot i que amb lleugeres modificacions, durant l’època soviètica. La idea de les tres “germanes” eslaves (Rússia, Bielorússia i Ucraïna) era central en el marc ideològic de la Unió Soviètica, on la unitat d’aquestes nacions es presentava com a essencial per mantenir la integritat de la URSS. Als ulls dels nacionalistes russos i de les elits estatals, la llengua ucraïnesa ha estat històricament associada tant amb l’endarreriment com amb la traïció, la qual cosa ha provocat sentiments de fàstic, aversió, por i odi cap a la llengua i els que la parlaven. Per als parlants d’ucraïnès aquesta percepció es va traduir en una discriminació tangible. Un pobre parlant ucraïnès era sovint vist com un camperol no cultivat, no apte per a una feina respectable. En canvi, un intel·lectual ucraïnès educat era vist com un potencial dissident polític, algú a qui no es podia permetre ocupar càrrecs d’influència o autoritat. En tots dos casos, l’ús de la llengua ucraïnesa va abocar els individus a la marginació.

Són mútuament intel·ligibles el rus i l’ucraïnès?

En la major part, sí. Són dues llengües que comparteixen una part del vocabulari i semblances estructurals a causa de les seves arrels eslaves comunes, però aquesta intel·ligibilitat és asimètrica. Els ucraïnesos, en general, entenen el rus bastant bé, en gran part perquè històricament s’han vist obligats a fer-ho durant generacions. Els ucraïnesos, independentment de la seva llengua materna, han crescut exposats al rus a través de l’escola, els mitjans de comunicació i la comunicació oficial. Els parlants de rus tenen més dificultats per entendre l’ucraïnès. Aquesta asimetria és una conseqüència de la dinàmica del domini imperial: com a llengua de la majoria i del poder dominant, els parlants de rus tenien poca necessitat pràctica o motivació per aprendre les llengües dels grups minoritaris. Aquest privilegi lingüístic ha significat que molts russoparlants no estiguin familiaritzats amb l’ucraïnès.

La majoria de la població és capaç de parlar les dues llengües?

Capaç, sí. Amb voluntat de fer-ho, probablement ja no. Però cal afegir que hi ha milions de persones que parlen la barreja de dues llengües anomenades surjik. 

Hi ha un sentiment de rebuig cap a la llengua russa a Ucraïna?

El rebuig es dirigeix cap a la mateixa Rússia, no només cap a la seva llengua. Durant els últims tres anys, Rússia ha lliurat una guerra de destrucció total contra Ucraïna, ha comès atrocitats als territoris ocupats i ha bombardejat ciutats ucraïneses cada dia. En aquest context, és natural que molts ucraïnesos experimentin un sentit de rebuig gairebé visceral. Dit això, la llengua no sempre es tria. No tots els parlants de rus a Ucraïna són capaços o estan disposats a canviar. Canviar la pròpia llengua de comunicació requereix un cert nivell de capital cultural, educació i, sobretot, temps i estabilitat. Per als qui se centren en la supervivència davant la guerra, la identitat lingüística no és prioritària.

El règim de Putin ha utilitzat cínicament la qüestió lingüística per servir les ambicions imperialistes

Com se senten els parlants de rus?

El 2014, quan Putin va justificar l’agressió militar emparant-se en la suposada opressió dels russoparlants, el rebuig a la llengua russa a Ucraïna era marginal, però la invasió ha ajudat a convertir aquest discurs en una profecia autocomplerta. Després d’anys de guerra, atrocitats i destrucció, milions d’ucraïnesos ara tenen un odi profund cap a tot el que sigui rus, inclosa la llengua. Malauradament, aquesta hostilitat de vegades s’estén als refugiats russoparlants de la mateixa Ucraïna, que, en realitat, són la població més vulnerable. No és estrany que residents de parla ucraïnesa de les ciutats allunyades de la línia del front acusin els supervivents de bombardejos de parla russa de manca de patriotisme. Actualment, els parlants de rus a Ucraïna estan mancats de figures públiques que puguin articular les seves experiències sense explotar-les per obtenir beneficis polítics.

I se suposa que Rússia els protegeix.

La tràgica ironia és que, mentre Rússia afirma “protegir” els parlants de rus, alhora fa servir la seva llengua com a arma per soscavar el dret d’Ucraïna a existir com a estat i societat independent. Això deixa els russoparlants d’Ucraïna atrapats en una posició dolorosa: l’agressor utilitza la seva llengua per justificar la violència contra la nació de la qual formen part. Alhora, hi ha una tendència molt dolenta entre molts membres de l’autoproclamada elit intel·lectual ucraïnesa, que promouen la idea simplista i excloent que “un veritable ucraïnès és qui parla ucraïnès”. Aquesta tesi es basa en idees etnonacionalistes antiquades del segle XIX que estan soscavant la veritable base de la unitat ucraïnesa avui en dia, la resistència compartida contra l’ocupant. Mirar de construir la solidaritat nacional només al voltant de la llengua no reflecteix les complexes realitats de la societat ucraïnesa, on persones de diferents orígens lingüístics s’han enfrontat a l’agressió. En prioritzar l’emoció per sobre de l’estratègia, aquesta mirada fa enfadar els qui han lluitat amb la mateixa fermesa per Ucraïna però parlen rus. En el context actual, això no només és miop, sinó que és altament irresponsable.

El final de la guerra canviaria la situació lingüística a Ucraïna?

Depèn de quin final parlem. Si la guerra s’acaba amb un injust “acord de pau” imposat a Ucraïna per les potències imperialistes que obligui una nació que tants sacrificis ha fet en defensa de la seva llibertat a acceptar els termes dictats per l’agressor, alimentarà l’odi. La sensació d’enorme injustícia proporcionarà un terreny fèrtil perquè els moviments radicals prosperin a costa de les forces moderades i progressistes. La història ofereix un gran nombre d’exemples de com els acords de pau imposats, nascuts de la coacció de les víctimes i la impunitat dels agressors, han portat l’ascens de grups extremistes, organitzacions impulsades per la desesperació. Cap força és més radicalitzadora que la combinació de l’ocupació militar i l’opressió sistemàtica. D’altra banda, si la guerra acaba amb una pau justa i duradora, una pau que garanteixi la preservació de la sobirania ucraïnesa i que faci que els responsables de l’agressió i els crims de guerra retin comptes, llavors la cura és possible. Però no passarà de la nit al dia. Fins i tot en les millors circumstàncies, és probable que triguin generacions a apaivagar el trauma d’aquesta guerra. En aquest escenari, amb el temps, el rus podria convertir-se simplement en una de les moltes llengües parlades a Ucraïna. Però fins que no hi hagi justícia per a Ucraïna i rendició de comptes per a Rússia, la llengua de la força d’ocupació no serà un mitjà de comunicació neutral.

Fotos: Raül G. Aranzueque