Homologacions de català sota sospita

Les acreditacions del nivell de llengua amb els estudis reglats són objecte de polèmica perquè sovint no s’adequen a la competència que fixa el Marc europeu comú de referència

Plataforma per la Llengua demana que es faci una prova en acabar la secundària

Carlos Mazón va provocar una gran polseguera quan va obrir la porta a la certificació automàtica de nivells de valencià de milers de persones en funció dels estudis reglats que havien cursat. Prop de 337.000 persones podien convalidar els estudis i obtenir el certificat corresponent. En el cas del B2, els estudiants que hagin superat la matèria de valencià en els dos cursos de batxillerat i en el del C1, els qui hagin superat la matèria de valencià els dos cursos de batxillerat amb una mitjana de l’assignatura igual o superior a 7, o en obtenir una qualificació igual o superior a 7 en l’assignatura de valencià en la Prova d’Accés a la Universitat (PAU). El reconeixement es fa de manera retroactiva per a tots els alumnes que hagin finalitzat els estudis corresponents a ensenyaments LOE. D’aquesta manera, podran obtenir el certificat els alumnes que van acabar l’ESO i adults des del curs 2008-09, així com els qui van concloure primària i batxillerat, i els que van fer la Prova d’Accés a la Universitat, des del curs 2009-10.

Entitats i sindicats de l’ensenyament es van rebel·lar contra aquesta mesura perquè diuen que no té en compte criteris educatius, pedagògics, lingüístics o sociolingüístics, ni respon als paràmetres del Marc europeu comú de referència per a les llengües (MECR), l’estàndard internacional per avaluar el nivell dels idiomes. La mesura –afegeixen– devalua el valencià.

A Catalunya també hi ha un gran debat obert sobre les acreditacions de català. El nivell de català de molts joves en acabar la secundària obligatòria o el batxillerat és clarament molt baix i la creixent consciència dels ciutadans perquè es respectin els seus drets lingüístics, entre els quals el de ser entès i atès en català en els serveis públics i privats, ha fet augmentar el qüestionament de les acreditacions.

Actualment, per tenir acreditat el C1 de català a Catalunya n’hi ha prou amb tenir el títol de l’ESO sempre que s’hagin cursat a Catalunya almenys tres cursos qualssevol de primària i tota la secundària obligatòria i s’hagi cursat i aprovat la matèria de llengua catalana en la totalitat dels estudis mínims esmentats.

Esteve Valls, investigador del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona (UB), és partidari de “replantejar-se la conveniència d’acreditar el C1 de català” com es fa ara perquè les equivalències que es van establir l’any 2009 no responen a la realitat del coneixement de la llengua.

“De quines dades es disposava el 2009 que permetessin establir una equivalència entre el nivell dels alumnes al final de l’ESO i el nivell C1 del Marc europeu comú de referència (MECR)?”, es demana Valls, que creu que amb aquella mesura “es volia donar més prestigi a la llengua”, però el que s’ha fet és “devaluar-la”.

L’investigador del CUSC remarca que el mateix Departament d’Educació va reconèixer el 2018 que el nivell que hauria de tenir un estudiant al final de l’ESO és un B2 i en acabar el batxillerat un C1. Valls lamenta que “no es vulgui abordar” aquesta contradicció “perquè és impopular”. “Vivim en una mentida coneguda”, afegeix.

Valls exemplifica aquesta “mentida” amb els resultats d’una prova de català que es va fer a un miler d’alumnes universitaris de nou accés als graus d’Educació Infantil (EI), Educació Primària (EP) i doble grau en EI i EP de cinc facultats d’Educació de Catalunya (UAB, UAO CEU, UB, UIC Barcelona i URV) dos terços dels quals han fet el batxillerat i han aprovat les Proves d’Accés a la Universitat (PAU). El resultat va ser que només un 43% dels examinats –que també havien superat les Proves d’Aptitud Personal (PAP)– van acreditar el C1. “Això fa pensar que si comptéssim tota la població escolaritzada els resultats encara serien més baixos”, afegeix l’investigador.

Tot plegat fa que “ens trobem amb coses com deures posats per mestres farcits d’errors ortogràfics” i funcionaris d’altres branques amb un nivell molt baix en la llengua pròpia del país. Valls defensa que s’hauria de “recuperar el consens” entre les universitats perquè facin unes proves d’aptitud unitàries i remarca la paradoxa que sigui “més fàcil obtenir el C1 a Catalunya q ue a les Illes Balears i al País Valencià, territoris amb majoria de PP i Vox”.

A les Illes Balears, el C1 s’homologa si a partir del curs 2013-2014 s’ha obtingut el títol de batxillerat amb una qualificació mínima de 8 al segon curs. En cas que la nota estigui entre el 5 i el 7 el títol homologat és el B2. Per als estudiants que van obtenir el títol de batxillerat entre el 2003-2004 i el 2010-2011 els requeriments per homologar el C1 són menys exigents i n’hi ha prou amb haver cursat la matèria de llengua catalana i literatura de forma oficial a tots els cursos de l’educació secundària obligatòria a les Illes Balears, no haver tingut exempció de l’avaluació de llengua catalana i haver superat la matèria al final del batxillerat.

Tot i això, Carles Cabrera, representant del sindicat de l’ensenyament STEI, assenyala que “en acabar el sistema educatiu, els únics alumnes realment bilingües són els catalanoparlants; els altres no tenen prou coneixement de català. El C1 és una passa, però no ho garanteix tot”. “El FOLC [Pla de Formació Lingüística i Cultural, de a Universitat de les Illes Balears] ens ajuda a fer un segon filtre”, afegeix Cabrera. El representant de l’STEI es mostra a favor “que el català puntuï sempre, en tots els processos, per totes les institucions on es tregui sempre que tinguem garanties que l’expedeixen amb rigor institucions com ara les universitats valencianes o l’Institut Ramon Llull”.

Eloi Planas, coordinador d’activisme de Plataforma per la Llengua i col·laborador amb la comissió d’educació de l’entitat, coincideix a assenyalar que “no es pot acreditar un títol de manera automàtica pel simple fet d’haver assistit a l’escolarització obligatòria i d’haver aprovat una assignatura en què, al final, cada centre i cada docent pot acabar aplicant els criteris que cregui oportuns”. Aquesta manca de rigor és, a més, perjudicial per al català, sosté. “D’entrada, a nivell simbòlic perquè, al final, el prestigi de la llengua també es juga aquí. Si el nivell C1 és un nivell que qualsevol pot assolir sense fer grans esforços o sense tenir realment el nivell, al final el que és surt tocat és el prestigi de la llengua. I al revés: fent una prova o demostrant que qui vol el nivell de llengua catalana se l’ha de guanyar el que fa és prestigiar la llengua”.

Discriminació a l’administració

El representant de Plataforma per la Llengua avisa que “el C1 és la porta d’entrada a tot el sistema públic i donar aquest nivell a qui no el té: a funcionaris d’educació, de cossos de seguretat o del que sigui, pot acabar sent un factor de discriminació lingüística en certs moments”. “Si una persona no té una fluïdesa en català, no té una bona comprensió, li falta vocabulari, el ciutadà, quan parli amb l’administració no tindrà una bona comprensió ni fluïdesa o li respondran en castellà  i això pot provocar que el ciutadà canviï de llengua o es noti més incòmode”.

Plataforma per la Llengua és partidària de resoldre el risc d’arbitrarietat amb una prova al final de la secundària perquè als estudiants se’ls reconegui el nivell que els pertoca. Planas diu que han parlat d’aquest problema amb el govern i amb altres entitats i col·lectius com Docents.cat, també crítics amb els criteris d’acreditació actuals del nivell de llengua, però que, fins ara, han rebut “respostes tèbies”. “Ja entenc que eliminar les acreditacions actuals del C1 és complicat i que, tot plegat, ha de ser un procés”, admet Planas.

El Departament de Política Lingüística té el problema sobre la taula i està analitzant la situació. De moment, però, no ha pres cap mesura.

Foto: Pavel Danilyuk / Pexels