“Hem quedat enquistats en la consigna que es parli català encara que sigui malament”

Entrevista a Josep Maria Virgili i Ortiga

Josep Maria Virgili i Ortiga s’ha convertit en un fenomen a Twitter amb les seves esmenes lingüístiques precedides del ja cèlebre “si m’ho permeteu…”. Objecte de nombrosos comentaris a la xarxa i, fins i tot, de mems, el catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit, membre de Koiné i del Cercle Vallcorba i veí de Riudoms és seguit per prop de 22.000 tuitaires i lloat i criticat per lingüistes per la seva defensa aferrissada del que ell en diu “català genuí”.

Com he de fer l’entrevista: de tu, de vostè o de vós

Jo tracto de vós sempre perquè és el tractament català tradicional i quan una persona ja la conec m’agrada més tractar-la de tu. A vegades hi ha gent que fa l’efecte que tenen la idea que el tractament de vós fa gran perquè tractaven de vós l’avi. Després van tractar de vostè els pares perquè ja havia entrat aquest tret castellà. Hi ha gent que de seguida que els tractes de vós o de vostè diuen: “No, que em fa gran”. Jo ho trobo ridícul. Si entro en una sabateria i el dependent em tracta de tu, jo mantinc el vós i llavors al dependent se li fa incòmode tractar-me a mi de tu. Els amos de les botigues haurien de donar instruccions als dependents que això no és correcte.

Potser el tractament de vostè és més encarcarat que el de vós. Si s’obvia la paraula vós, que sona una mica arcaica.

Els francesos tracten de vós. Esborrar la diferència entre aquests dos tractaments i tractar tothom de tu no em sembla correcte. Em sembla que els desconeguts adults se’ls ha de tractar de vós.

I els mitjans de comunicació?

De vós. En una entrevista no es pot tractar de tu. Aquest doble tractament sempre ha existit en la llengua catalana i ara alguns el volen destruir. Hi pot haver algú que digui que en anglès només hi ha un tractament, però hi ha altres recursos lingüístics que tenen un valor equivalent al tractament de vós.

Parlar de tu no és un reflex de l’evolució de la societat, que accepta parlar de tu amb tothom?

Sí, però jo, que sóc partidari d’un català ric i genuí, que vol dir no acastellanat, trobo que mantenir el doble tractament és positiu. Ara mateix, si necessités que m’indiquessin un carrer de Barcelona i parlés amb un xicot de vint anys no em passaria pel cap tractar-lo de tu perquè és un adult i no el conec. Si fas això a França et poden girar l’esquena. Les formes de correcció i educació no les podem eliminar així, alegrement.

Us heu convertit en una icona de la correcció lingüística i en un fenomen de les xarxes.

Jo estava i encara ho estic molt preocupat per la situació de la llengua. Tant perquè cada vegada hi ha menys gent que parla català com per la degradació de la llengua. Quan feia de professor de català explicava els tres motius de desaparició d’una llengua, que tot sovint es barregen. La primera causa és que es morin tots els parlants. En algunes tribus o pobles això ha passat. Aquest és un cas extrem que sembla que, en el cas del català, no passarà. Després hi ha la substitució lingüística, que és sobre el que més s’alerta. Que el català sigui substituït pel castellà. Després hi ha el tercer factor, que és la dissolució. La llengua no es deixa de parlar mai, però cada vegada es fa més igual a la llengua subordinadora fins que la llengua funciona com un dialecte de la llengua invasora i arriba un moment en què ja no és ni tan sols un dialecte.

Això li està passant al català?

Això li comença a passar al català. Hi ha llengües que, pràcticament, han arribat a la fase final, com seria, per exemple, l’aragonès. L’aragonès va desaparèixer perquè cada vegada era més semblant al castellà. Fins que va arribar un moment en què era un dialecte. A Saragossa, la gent jove ja no té l’accent aragonès. Parlen castellà neutre. Segur que a les zones rurals de l’Aragó encara tenen l’accent aragonès i fan servir mots d’origen aragonès que, a vegades, la llengua invasora integra. La RAE posa els mots aragonesos al diccionari com a mots castellans i es fa una fusió. El cas de l’aragonès seria la culminació d’aquest procés i un cas intermedi seria el gallec. A Galícia parlen un gallec ple de castellanismes de tota mena: lèxics, fonètics i sintàctics que jo entenc i sense gaire esforç. Tot lingüista sap que el gallec és el galaico-portuguès. Tots hem sentit entrevistes a jugadors de futbol portuguesos o brasilers i, tot i que entens alguna cosa, t’hi has d’esforçar.

No hem arribat a aquest estadi.

Després de la Transició hi havia la consigna que es parlés en català, encara que fos malament perquè llavors la batalla era fer entrar el català. Hem quedat enquistats en aquesta situació i sembla que la correcció lingüística no tingui cap mena d’importància. En això hi ajuda molt l’actitud de l’Institut d’Estudis Catalans.

Què us semblen les reformes dels darrers anys en la gramàtica i l’ortografia?

Malament. Va començar pel diccionari i ha continuat amb la gramàtica amb la mateixa tònica. Es basa en el català que es parla sense posar-hi un filtre i no és el mateix el català que parlo jo, per exemple, que el d’una persona d’aquelles que no s’hi fixen, que diuen un munt de castellanades. Tant al diccionari com a la gramàtica hi ha elements que s’accepten perquè molta gent els diu i es produeix un fenomen al qual hem contribuït tots els professors de català, que és dir que el que surt al diccionari o a la gramàtica és bo.

“Sembla que per a l’IEC la correció lingüística no tingui cap mena d’importància”

Moltes vegades s’ha acusat l’IEC de justament el contrari. De ser massa conservador a l’hora d’acceptar novetats.

Això és inevitable. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals té una llista de mots o expressions no acceptats per l’IEC que ells consideren que s’haurien de posar al diccionari. Per exemple, el mot vivenda. Quina necessitat hi ha de dir vivenda? Que no pots dir habitatge?

I què hem de fer amb els neologismes?

Per simplificar diem que volem els mots genuïns, les expressions genuïnes, però una llengua moderna com l’anglès, el francès, l’alemany o l’italià també accepta neologismes, mots internacionals. Tot això ho hem d’acceptar. El problema que a vegades tenim és que, com que som una llengua interferida, acceptem abans un castellanisme que un mot internacional.

Poseu-me’n un exemple.

Pel·lícula, per exemple. El mot pel·lícula només es diu en castellà per referir-se a un film, no al tel o a la capa. El mot internacional és film. En totes les llengües del món es parla de films. El diccionari de l’IEC admet film i admet pel·lícula, però el mot que hauríem de preferir hauria de ser film. De petit em van explicar un acudit d’un que no sabia parlar gaire bé que deia: “Ara que he après a dir flim, en diuen penícul·la”. Un exemple de castellanismes imitatius són el cigaló i l’enganxina. Fer la regla de tres de carajo igual a cigala, carajillo igual a cigaló per calcar el castellà és absurd.

Com n’hem de dir, del carajillo?

Per exemple, un rebentat. A vegades, quan no hi ha altre remei, podem agafar el mot castellà com hem fet amb l’anglès, el francès…Fem-ho, però quan sigui un mot internacional o quan no hi hagi més remei.

Sou insubmís a l’eliminació dels accents diacrítics?

En soc insubmís perquè em sembla un disbarat molt gran perquè és més un problema que una solució. Espero que quan passin aquests quatre anys de moratòria que van dir reflexionin i s’adonin que es creen moltes ambigüitats.

Pel context,  normalment, es pot saber de què es parla.

No sempre. Per exemple, si elimines el diacrític del Pla de l’Os, de la Rambla de Barcelona, no pots saber si és un os o un ós. No hi ha context perquè és un nom propi. Potser sí que alguns es podrien eliminar. Per exemple, els dels mots compostos com adeu i rodamon. Si haguessin fet una supressió de diacrítics més moderada ningú hauria posat el crit al cel, però deixar-ho només en quinze és un disbarat.

N’hi ha que us acusen de defensar un model de llengua molt arcaic.

És que tenen raó perquè el model de llengua actual és el de la castellanització. N’hi ha que diuen que acceptar molts mots al diccionari enriqueix la llengua perquè si, per exemple, a més a més de dir present hi afegim regal podem dir-ho de dues maneres i, per tant, la llengua s’ha enriquit. Però el que acaba passant en aquests casos és que, al cap d’un cert temps, ja ningú diu present i tothom diu regal. Poses el castellanisme perquè el diu molta gent i perquè vols engruixir el diccionari.

La gent, però, dirà regal al marge de si és al diccionari o no. I com regal, moltes altres paraules.

Però regal és un castellanisme que no s’havia dit mai fa un segle. Es deia un present i quan es va començar a dir regal es deia regalo. Va bé observar els mots que dèiem en forma castellana perquè això els delata com a castellanismes. A mi el que m’interessa és convèncer força gent que hem de parlar el català genuí.

Això és el que feu a Twitter. No pot ser contraproduent corregir la gent sense que us ho demanin?

Quan vaig començar a Twitter m’ho vaig rumiar i vaig arribar a la conclusió que si jo feia una piulada dient “això està mal dit amb aquest significat”, tindria una efectivitat relativa. També faig el Tweet del dia en què, sense esmenar ningú, dic coses. Jo, que he estat professor molts anys, sé que si només explico les normes de l’apostrofació, per exemple, i no faig fer uns exercicis als alumnes i els dic en què s’han equivocat, no aprenen. Tracto la gent de Twitter com si fossin alumnes.

“Els catalans, passa una mosca i ja ens posem a parlar en castellà perquè potser aquella mosca no entén el català”

Les respostes dels esmenats són positives?

En el 90% dels casos és positiva. M’he trobat també algú que m’ha engegat, però si em maleeixen els ossos tant me fa. Sobretot a la primeria, algú m’havia fomut un moc, però molt poca gent. Una persona de Twitter em va dir: “hauries de posar una frase que digués: <<si em seguiu, alguna vegada us corregiré>>” i ho vaig fer.

I la fórmula “si m’ho permeteu”?

Això se’m va ocórrer per dir-ho d’una forma més educada perquè primer ho feia més a la valenta. Em va semblar que, ja que tenia aquesta actitud una mica agressiva, per dir-ho d’alguna manera, de posar-me on no em demanen, havia de fer-ho de la manera més educada que pogués.

Com trieu els tuits que esmeneu?

A l’atzar. Fins i tot hi ha gent que em diu: “Fa temps que no em corregeixes res”. No puc atendre tothom. Per això em faig seguidor de tothom. Perquè si algú li interessa una cosa en concret es pugui posar en contacte amb mi per missatge directe.

Sabeu que sou objecte de broma a les xarxes socials. Ho porteu bé?

Sí. Ho porto bé perquè em trobo molta gent que m’agraeix el que faig i que quan em trobo algú que em diu que això ho faig malament em defensen.

També us esmenen.

Sí. Una vegada em van retreure que esmenés un accent diacrític dels que han eliminat i em van dir que la normativa l’havia eliminat, però jo vaig explicar que no soc un funcionari de l’IEC. Quan TV3 diu vivenda, quin cas fa de la normativa? TV3 es passa la normativa per l’engonal i jo no puc dir que soc ho vull amb accent?.

Un estat independent resoldrà els problemes de la llengua?

Si ho sabem fer bé, sí. Si ho fem malament, no. Si en una Catalunya independent són oficials tant el català com el castellà, tots els que estan en contra de la immersió i ho porten als jutjats, també ho faran perquè el castellà serà una llengua oficial de la República Catalana. La gent no s’adona que fer el castellà oficial tindria implicacions jurídiques. A més a més, el castellà és una llengua tan gran i tan sobreprotegida que no hi ha cap necessitat que sigui llengua oficial a la Catalunya independent. Els qui ho vulguin trobaran jocs, llibres i programes de televisió en castellà i els problemes els tindrà el català, que haurà de fer servir l’oficialitat per aconseguir, per exemple, que hi hagi films en català.

Després hi ha la qüestió de l’ús social de la llengua.

A Twitter m’adono que la situació política que viu Catalunya fa prendre consciència de catalanitat lingüística a gent que no en tenia. L’incident d’en Benet Salellas [a qui la policia no va deixar entrar a veure el seu client detingut perquè parlava en català] és un baló d’oxigen per a la llengua catalana perquè fa obrir els ulls a molta gent. Hi ha gent que diu: “Ara parlaré sempre en català”. Els catalans, passa una mosca i ja ens posem a parlar en castellà perquè potser aquella mosca no entén el català.  No hauria de costar tant mantenir el català. Hi ha gent que ho té interioritzat com una cosa de bona educació i hem de trencar aquest motllo. Ens han mentalitzat que ens hem de subordinar. La llengua per defecte ha de ser el català, la que es parla sempre si no és en circumstàncies excepcionals. Havia pensat que hauria de fer més piulades en aquest sentit però ho vaig deixar per a quan tingués més seguidors.

Déu n’hi do. En teniu 21.900!

Això demostra que el sistema d’anar esmenant coses funciona. Potser sí que és una actitud poc educada, això d’anar esmenant les errades que fan els altres, però funciona i jo en soc el primer sorprès.