“Hem de lligar el català a situacions plaents”

Entrevista a Andreu González, autor de ‘Manual d’autoajuda per a catalanoparlants’

Andreu González Castro (L’Hospitalet de Llobregat, 1974) és escriptor i professor de català per a adults del Consorci per a la Normalització Lingüística. Acaba de publicar el llibre Manual d’autoajuda per a catalanoparlants, de Cossetània Edicions, en què anima els parlants a fer servir la llengua pròpia del país.

Al llibre expliqueu que teníeu el castellà com a llengua inicial. Com vau arribar a tenir el català com  a llengua d’ús habitual?

Va ser un procés que es va consolidar arran de la meva inserció en el món laboral. Quan vaig arribar a l’ensenyament secundari, em vaig adonar que la majoria de companys de Premià parlaven català de forma molt habitual. També vaig tenir una mena d’epifania amb les Paralimpíades, l’any 92. Quan sortia de Bellvitge per anar al poble dels meus pares hi havia una continuïtat lingüística, però quan anava a Barcelona em trobava amb gent de Sant Pol de Mar, d’Argentona, de Barcelona… Tothom parlava català i jo no volia ser diferent.

Quina edat teníeu llavors?

Divuit anys.

La universitat també va suposar un canvi, oi?

Sí. Encara que jo tenia un excel·lent en català, per a mi era una llengua més escrita. Potencialment el sabia parlar, però a la pràctica no ho feia.

L’entrada  a la universitat acostuma a ser una etapa de trànsit al català.

Sí. Facilita la muda lingüística. Recordo que jo anava a la facultat amb gent de Bellvitge que no es van sumar al carro de la catalanofonia. Jo ho vaig veure com una oportunitat perquè la llengua et vincula amb el territori, amb el país… Tenia un component de repte, de creixement, d’evolució personal.

Per què vau escriure el llibre?

Volia fer alguna cosa pel català i la meva petitíssima contribució per donar vitalitat a la llengua és aquesta, que està en format de llibre d’autoajuda.

És molt pràctic.

Hi ha gent que se l’ha llegit i diu que al principi es feia una mica feixuc i que després és més divertit. Tots plegats aguantem menys temps d’atenció avui dia. Al cap d’una estona ja hem desconnectat. Tenim els mòbils que sonen cada dos per tres, el Twitter, el WhatsApp… Aquestes interrupcions fan que llibres que fa vint anys van ser èxits de vendes com els de Tuson, Junyent i altres estiguin una mica oblidats. Jo els he redescobert documentant-me per aquest llibre i els he posat a la batedora mental amb llibres que no tenen res a veure amb la lingüística per donar una presentació diferent a aquestes idees. Aquest llibre proposa passar de la idea de dir “tinc molt clar el que he de fer” a fer-ho.

“Cal un pacte per ser més ambiciosos en el terreny lingüístic”

El llibre va adreçat, bàsicament, a catalanoparlants inicials?

Jo crec que aquest llibre és per als de la dimissió lingüística, per als que abaixen la guàrdia de seguida, per als qui utilitzen el mantra de “l’important és entendre’s, comunicar-se”. La llengua és molt més que això i n’hem de prendre consciència. Igual que tenim molt clar que cal ajudar a la preservació de les espècies, si volem ajudar a la preservació del català cal que ens hi posem.

Els de la dimissió lingüística deu ser més difícil que vulguin llegir el llibre.

Sí. Per això el llibre comença amb un test d’autoestima lingüística. L’autoestima és molt important. Si en el test et surt molt alta l’autoestima lingüística, aconsello que regalis el llibre. Jo, a còpia de ser pesat, a vegades he aconseguit algun triomf parcial. La meva filla de vuit anys, per exemple, és l’única que parla en català amb un nen de l’escola. Els pares eren receptius a la llengua i es trobaven que el nano no tenia gaires ocasions de practicar el català.

En el llibre poseu molt l’èmfasi en el component emotiu de la llengua.

Sí. No podem cedir el terreny de les coses emotives o lligar el català a qüestions merament acadèmiques. Volem una llengua forta, amb varietat de registres, habitual, freqüent, ambiental i amb més salut. Hem de lligar el català a situacions plaents. Per exemple, hem de normalitzar que el cinema pugui ser en català i que s’utilitzi el català en l’extraescolar de futbol al Baix Llobregat.

L’administració fa prou per fomentar la llengua?

L’administració no fa prou. Trobo que hi ha una manca de consens lingüístic i que caldria un pacte per ser més ambiciosos en aquest terreny. En el català, com que forma part de la Lliga de Campions de les llengües minoritzades, hi ha coses que funcionen raonablement bé, però si l’objectiu és que passi a ser la llengua inicial de més del 50% de la població de Catalunya, llavors no ho estem fent prou bé. Si el que pretenem és desactivar l’hostilitat cap a la llengua històrica del país, encara no ho hem aconseguit. Encara no hem aconseguit prestigiar el català, normalitzar-lo i fer-lo habitual en determinats àmbits.

Les lleis no sempre es compleixen.

El Codi de Consum és poc ambiciós i, a vegades, no es compleix. I quan no es compleix la gent no sap que s’està incomplint i, a vegades, hi ha consumidors que no saben que se’ls està vulnerant un dret. El cas del cinema és un cas com un cabàs. No hem anat ni fins al punt que permetria la llei. L’audiovisual català representa prop del 2% de l’oferta quan podria arribar, sense traves de cap tribunal espanyol, al 33%. Podríem créixer 33 punts percentuals i no trepitjaríem cap ull de poll.

En el llibre expliqueu que una companyia telefònica es va avenir a atendre-us en català perquè signéssiu el contracte i que, tot just després, es va oblidar de la llengua. Com a consumidors tenim més poder que no ens pensem?

L’activisme, des del punt de vista del consum, s’ha activat a partir de l’1 d’Octubre i ha fomentat que hi hagi gent que prengui consciència que hi ha empreses que respecten els drets lingüístics. Aquí s’estan movent coses i, en aquest aspecte, soc optimista. Hi ha gent que s’ha canviat a companyies del país.

“A vegades ens cal guanyar les batalles dialèctiques de barra de bar”

Quin objectiu tenen els exercicis de desprogramació que hi ha al llibre?

Tenen un caràcter provocador. A vegades ens cal guanyar les batalles dialèctiques de barra de bar i quan et diuen una cosa que no té  gaire solta has de tenir prou rapidesa mental per desmuntar aquell argument amb una línia. Som en una època dels calbots a la xarxa i, a vegades, convé tornar-s’hi.

En quin bàndol us situeu respecte de la situació del català, en el dels optimistes o en el dels pessimistes?

Com molta gent, depèn del dia. El got no està ni mig ple ni mig buit. Està per la meitat. Quan dius que el català el té com a llengua inicial “només” el trenta i escaig de la població ho dius perquè et sembla que és poc. Després d’haver llegit persones que en saben molt més que jo, no tinc clar que el vaixell s’enfonsi. Hi ha llibres apocalíptics que estan escrits fa molt de temps i, de moment, aquesta apocalipsi no s’ha esdevingut. Quan estàs molt deprimit pots pensar que l’hebreu partia d’un parlant al segle XIX i ara en té nou milions.

Té un estat al darrere. Aquesta seria la salvació del català?

No ho sé. Crec que hem abaixat la guàrdia amb el moviment per la independència i potser s’ha perdut una mica allò de fer país. A vegades ens deixem enlluernar per grans projectes dels quals no ens n’acabem de sortir i deixem de banda altres projectes que no hem de deixar de fer. No és un atac contra ningú dir que el català podria ser l’única llengua oficial, o llengua única de facto d’una república catalana, una llengua que s’utilitzi per tot, sense gaires explicacions com passa en alguns països. Ho veig amb un optimisme relatiu. Com diu en Francesc Xavier Vila, tenim oportunitats si treballem plegats.

Els parlants també ens hi hem de posar.

Cada dia parlo amb molts estrangers a qui l’única persona que els parla català soc jo i m’entenen, però si sempre els parles en castellà, sempre et respondran en castellà. Els hem de donar l’oportunitat d’usar-la.