“He de demanar que em parlin en català a classe de català”

Entrevista a Alina Moser, experta en diversitat lingüística

Alina Moser, nascuda a Frankfurt, va arribar a Catalunya l’any 2011 i, de seguida, es va llançar a parlar català. En va aprendre tant, que el 2013 va protagonitzar el documental Són bojos, aquests catalans?, dirigit per David Valls, en què explorava les actituds lingüístiques dels catalans. Després es va graduar en Lingüística amb menció en català i alemany per la Universitat de Barcelona (IB) i s’ha especialitzat en diversitat lingüística. Ha col·laborat amb el Grup de Lingüistes per la Diversitat (Glidi) i fa de professora de català en un institut públic de secundària.

Què és el que us va cridar més l’atenció dels catalans quan vau fer el documental ‘Són bojos aquests catalans’?

Home, ja ho diu el títol del documental, no? Són bojos, aquests catalans. Això va ser una ocurrència del David Valls, el director del documental, a qui estic molt agraïda perquè em va permetre aquest viatge. Era molt curiós veure com jo tenia tota la intenció d’aprendre català, però, en canvi, els catalans em responien en castellà, canviaven al castellà si sentien el més mínim indici d’accent. Això em passava a tot arreu. Havia d’insistir molt i els deia: “Si us plau, en català, és que no t’entenc, jo no parlo castellà”. Òbviament, tenia nocions de castellà i m’hi hauria pogut defensar, però com vols que aprengui català si tu no fas l’esforç de parlar-me’l, de mantenir-te en català?  Això em va semblar molt curiós, com una mena de falta d’autoestima.

Ha canviat la situació en els últims deu anys?

Diria que no. Diria que se’n parla més obertament, això sí, però és un sector molt concentrat i molt concret de gent que té aquesta percepció i que s’ho ha treballat molt, però hi ha molta altra gent que no, que al contrari. Jo crec que la llengua no marcada és el castellà i cada cop ho és més i en més àmbits.

També vau fer el mateix exercici al País Valencià. Hi havia gaires diferències?

Sí, però, curiosament, allà la gent que és més defensora de la llengua sí que tenia molt més clar que havia de fer servir el valencià perquè és una qüestió de necessitat. Els catalans de Catalunya no han tingut la necessitat, o no l’han sentit encara, de necessitar fer servir la seva llengua per poder defensar-se perquè hi és a les institucions i a la televisió, però és un món paral·lel, no és el món real. Al País Valencià, el valencià ja no hi és a molts llocs i per això tenen més la necessitat de defensar-lo un cop s’han sensibilitzat.

Heu repetit l’experiència en altres territoris de parla catalana com les Illes Balears, per exemple?

Vam voler fer un tercer documental a les Illes Balears, però no el vam arribar a poder finançar. A títol particular havia viatjat a Menorca i Mallorca i són llocs on la situació és, un altre cop, diferent. Hi ha un sentiment de molta pertinença de la gent que el parla i això crec que ajuda a mantenir-lo. Hi ha, a més, la qüestió del turisme i molta immigració que no és adaptativa.

La llengua no marcada és el castellà i cada cop ho és més i en més àmbits

Després d’aquestes experiències diríeu que es pot viure en català als Països Catalans?

No. Ja es va veure clarament en el primer documental i en el segon també i tota l’experiència dels deu, dotze anys que fa que soc aquí és semblant. No es pot viure plenament en català i, de fet, jo mateixa he anat abaixant la guàrdia els últims anys, durant la criança, perquè volia facilitar-me les coses. Aleshores canviava jo mateixa també al castellà en moltes situacions. Ara que soc docent de català m’he adonat més que he de tornar a l’assertivitat lingüística i he tornat a connectar amb la aquesta necessitat. La inconsciència de canviar de llengua és la que farà que el català vagi en declivi o se salvi, que es mantingui en el futur.

Fa poc es va fer públic un estudi del Departament d’Educació que diu que només un de cada quatre alumnes de quart d’ESO s’identifica amb el català.

És la realitat que em trobo jo a classe. Òbviament, a Barberà del Vallès no tenim gaire població catalanoparlant a nivell inicial, però, fins i tot joves que tenen un dels dos pares catalanoparlant no s’adrecen mai en català als seus pares i els he de demanar que em parlin en català a classe de català. Faig el joc de dir-los que no els entenc perquè soc estrangera.

El mateix govern ha reconegut que la immersió no acaba de funcionar i que molts professors s’adrecen en castellà als alumnes.

Sí. És una mica còmic que això surti ara perquè fa moltíssims anys que això és així. Ja era així quan vaig arribar aquí, però no se’n parlava o no se’n parlava obertament. Es mantenia el discurs que la immersió lingüística és un gran èxit i, certament, és un dels èxits més grans del sistema educatiu català. Molts pares castellanoparlants volien que els seus fills tinguessin les mateixes oportunitats que els altres. Però això de parlar castellà a les escoles i instituts s’ha normalitzat de tal manera que ni ens som conscients.

I els mestres tenen prou consciència lingüística?

Aquí hi ha el gran problema que tenim. Els docents no rebem formació en consciència lingüística i la formació ja és molt justeta, sobretot a l’ensenyament secundari, perquè ens puguem incorporar ràpidament al sistema. Entenc que això és necessari perquè tenim pocs professors, però, igual que tenim certa manca de formació pedagògica i eines pedagògiques, també hi ha una gran manca de formació en consciència lingüística i d’entendre com funcionen tots els processos d’aprenentatge a través del llenguatge i de la llengua. Hem de posar un gran èmfasi a fomentar una bona consciència lingüística, siguin quines siguin les llengües que tingui l’alumnat i el professorat.

L’administració ho fomenta?

Teòricament ens hi haurien d’ajudar. El paper diu moltes coses, el nou currículum,  formula moltes coses molt importants i molt correctes en relació amb la consciència lingüística, tanmateix, qui ho ha d’executar és la gent. Aleshores, torno al que deia fa dotze anys en un article a Núvol, que deia que el poder el tenim els parlants. No vol dir que tinguem la responsabilitat única, vol dir que tenim la força per atacar aquestes coses. Ha d’haver-hi un equilibri entre el que faci la gent i que l’administració doni les eines perquè això sigui possible. Entre altres coses, necessitem més hores, per fer-ho.

Darrerament s’ha alertat que els adolescents veuen el català com la llengua de l’autoritat, del sistema educatiu, i en canvi el castellà és la de l’oci i del llenguatge informal. Fins a quin punt pot fer gaire cosa l’ensenyament contra aquesta percepció dels adolescents?

El problema de percebre el català com a llenguatge de l’autoritat, normalment també rau en el fet que aquestes persones actuen en un sentit una mica autoritari. Cal crear recursos per parlar en català de totes les coses i per poder, a poc a poc, agafar aquests espais, també les xarxes socials. Hi ha llibres de text nous que inclouen vídeos del TikTok, d’influenciadors en català que ells potser no coneixen,  però algú s’hi enganxarà. De fet, es pot treballar molt bé la consciència lingüística dels joves amb això.

En el cas de la música, hi ha un boom de música urbana en català.

Sí, però també és veritat que per cada músic català tenim deu músics internacionals que prefereixen cantar en anglès o en castellà, que són les llengües hegemòniques encara. En tot cas, la gran responsabilitat la tenim els adults sempre. No podem responsabilitzar, en cap cas, els joves pels seus usos lingüístics i, en canvi, els hem de fer veure com poden gaudir de la diversitat lingüística sigui el castellà, el català, l’urdú, el panjabi o l’anglès.

Fomentar la diversitat lingüística és una manera d’afavorir el català, de contraposar diversitat lingüística a bilingüisme?

Sí, totalment. Quan jo anava a l’Institut a Alemanya convivia amb molta gent, amb moltíssimes llengües i moltíssimes cultures. Jo sempre vaig tenir ganes d’aprendre, però la societat alemanya no tenia aquesta curiositat, la societat alemanya integrava. En aquella època encara es parlava d’integració i integrar volia dir que tu havies de fer com ells. Ara el discurs oficial és diferent, tant a Alemanya com aquí, i es parla d’inclusió, però, tal com diu un científic que fa divulgació sobre l’autisme,  no és el mateix incloure una persona a una festa que convidar-la a una festa. Jo prefereixo parlar de convivència que d’inclusió.

Els docents no rebem formació en consciència lingüística

Com reaccionen els alumnes quan servir l’argument que sou estrangera perquè els alumnes us parlin en català?

Jo els dic que he triat viure aquí perquè m’agrada molt viure aquí fins al punt que m’he fet professora de català perquè m’estimo molt aquesta llengua i em fa il·lusió compartir-la amb altres. Els dic que se’m fa molt estrany que em parlin en castellà a classe de català perquè jo vull compartir el català amb ells.

És un exemple molt potent, el d’una estrangera que fa de professora de català.

Suposo que sí, però jo soc immigració blanca, europea i rica en comparació amb molta immigració. He après el català des de privilegi i, llavors, no jugo aquesta carta de manera gaire forta. Ho faig com a invitació per parlar de quines llengües més parlem a classe i a totes les classes hi ha, com a mínim, una persona que parla amazic, urdú, àrab o una altra llengua a casa. Això sempre serveix per iniciar la conversa sobre qui som, quines llengües parlem i per dir-los que les seves llengües compten. Sempre els dic que m’és igual com parlin amb els seus pares, els seus amics, però que vull que puguin triar, que puguin tenir una parella catalana o que puguin triar la feina i no els descartin per la llengua.

El govern ha posat en marxa un pla per millorar la presència del català als centres educatius. Confieu que doni fruits?

Jo crec que dependrà molt més de la gent que del govern i si, realment, el govern vol tenir resultats s’hi hauran de posar més esforços, més recursos. El sistema educatiu té moltes mancances i entenc que l’educació hauria de ser valor més gran d’una societat. Hem de tenir clar que quan alguns d’aquests joves que ara surten de l’escola es facin professors la situació serà pitjor.

Per què?

Perquè la política no farà que la gent parli o no en una llengua perquè això seria dictadura i no volem una dictadura, volem conscienciar i això es fa respectant la diversitat, convivint-hi amb naturalitat i fomentant aquesta convivència. Si interioritzem que atendre i conviure amb la diversitat ens farà més forts en tots els sentits, com a societat i també a nivell lingüístic, hi tenim molt de guanyat.