Estratègies per reflotar la immersió

Els professionals de l’educació busquen vies per promoure el català als centres tot i els esculls socials, polítics i jurídics en la Jornada ‘Català i escola’

Després de molts anys de repetir que la immersió lingüística “és un model d’èxit”, cada cop són més les famílies, els mestres i la resta de la comunitat educativa que s’han sumat a les veus que feia anys que advertien que al sistema de conjunció lingüística de Catalunya, amb la llengua pròpia del país com a vehicular, el català cada cop hi té menys espai. S’ha obert, fins i tot, un apassionat debat sobre la conveniència d’obrir una doble xarxa escolar, amb defensors entusiastes i detractors ferotges. En el que sí que coincideix tothom —qui vol que el català sigui la llengua preeminent en el sistema educatiu, és clar— és en la necessitat de repensar el model i les estratègies a seguir.

De tot això es va parlar dissabte en la jornada Català i escola organitzada per Pública i en català, una plataforma en defensa d’una educació pública i en català, formada per sindicats de l’ensenyament catalans. Es va tractar la defensa de la llengua al sistema educatiu des de tots els prismes: el sociolingüístic, l’educatiu, el judicial, l’associatiu i el militant perquè el repte de preservar el català és majúscul i les amenaces venen de molts fronts diferents.

I, enmig de tot aquest panorama, hi ha els mestres —molts— que malden per mantenir la flama del que hauria de ser l’escola en català i que, potser, no ha estat mai del tot el que ens volíem creure que era. De recursos i eines per mantenir el català a l’escola n’hi ha. Això sí, el context és difícil.

Així ho van certificar Puri Pinto, professora de català de secundària; Ismael Calvet, assessor LIC; i Susanna Tercero, membre de Docentscat en la taula rodona Radiografia del català a l’aula: ús, coneixement i polítiques lingüístiques. Els mestres conscienciats amb la causa del català han de fer front a una situació complexa. Calvet en va fer una síntesi en què deia que la societat d’arribada dels immigrants d’ara és molt diferent de la de les onades migratòries del segle passat. Els nous immigrants provenen de valors culturals molt diferents i el català ha cedit la condició de llengua d’adopció al castellà. L’hegemonia del castellà a les escoles és tan gran que, fins i tot, hi ha alumnes catalanoparlants que parlen entre ells en castellà.

El context sociolingüístic és advers i el judicial també. Cap dels ponents confia que la justícia espanyola faci costat a eventuals reclamacions de mestres o famílies perquè els professors facin servir el català als centres. Què poden fer, doncs, els docents, per mantenir alguna cosa semblant a una immersió lingüística?

Per Puri Pinto, els mestres hi tenen molt a fer. Per començar, deixar de considerar castellanoparlants els alumnes pel fet que a casa seva parlin castellà. “S’han de tenir en compte coses com la competència passiva que tenen del català”. És a dir, que l’entenen perfectament. L’altra clau és actuar com a models lingüístics. No pot ser, per exemple, que “el professor, a la cantina del centre, demani un cortado [en lloc d’un tallat] davant dels alumnes. “Els docents han d’estimular i obrir nous espais i no abandonar els alumnes que no parlen català”, avisa Pinto. I persuadir-los dels beneficis de parlar català des de les emocions, afegeix.

Pinto explica el cas d’una alumna de tercer d’ESO, de família catalanoparlant, que, de cop i volta es va negar a parlar en català amb ella. “Per què l’he de parlar?”, li deia. La professora va provar diversos arguments fins que, cansada de topar amb un mur, li va respondre: “Perquè si no parles català es moriran les flors”. L’estudiant va quedar parada, va canviar d’institut i, al cap d’uns mesos, va enviar a Pinto un dibuix amb flors i un text que deia que ella no permetria que es morissin.

Calvet secunda la via emotiva per “trencar tòpics” i proposa, per exemple, arguments com fer veure als alumnes que “no pot ser que per ser del Baix Llobregat [comarca amb poca presència del català] tinguis menys oportunitats que si ets del Baix Ebre” o valorar les llengües d’origen de molts estudiants: l’urdú, l’amazic o la que sigui.

Als docents, però, els falten eines i Pinto, Calvet i Tercero coincideixen a assenyalar que la universitat no explica prou bé als mestres i professors què és la immersió lingüística i perquè és important o com promoure el català en un sistema educatiu en què els alumnes cada cop fan més treballs en grup i, majoritàriament, es comuniquen entre ells en castellà, la llengua no marcada.

“Hi ha poca formació sociolingüística i no es garanteix l’ús de la llengua vehicular, que és el català”, lamenta Susanna Tercero, que assenyala que s’ha d’actuar en diversos àmbits: inspeccions educatives efectives, més hores de llengua catalana, que els docents tinguin un C2 de català i que no es doni als alumnes el C1 si no n’acrediten el nivell. “El cost del que demanem és zero, és una qüestió de voluntat”, remarca Tercero.

El retrocés del català a l’escola és un fet, però ara, com a mínim, se n’està fent un diagnòstic. Començant pel mateix govern que, per primer cop en la història, va reconèixer que el sistema té llacunes, i continuant per la comunitat educativa, que amb jornades com la de dissabte, manté el debat viu.

Els membres de Pública i en català elaboraran un informe amb les conclusions i reflexions de tots els espais de debat de la jornada i elaboraran un manifest amb les demandes bàsiques per defensar la vehicularitat del català perquè sigui signat pel màxim d’actors possibles. Aquí no es dona res per perdut.

Foto: Taula rodona de la jornada Català i escola, al Centre Cívic Cotxeres de Sants de Barcelona / R. G. A.