Els xerraires es muden a la pantalla

• 

• 

La CAL adapta els grups de conversa en català a la modalitat virtual

La Nancy és argentina. Fa un any que va arribar al país (va viure quatre mesos a València i ara viu a Barcelona) i una de les primeres coses que ha volgut fer és aprendre català. Ho ha intentat pel canal oficial, a través dels cursos del Consorci per a la Normalització Lingüístca (CPNL) de la Generalitat de Catalunya, però va topar amb problemes burocràtics. Va fer algunes sessions del nivell més bàsic i després li van dir que no figurava al llistat d’inscrits i que s’havia d’esperar dos mesos per ocupar una plaça vacant.

Poc després va arribar la pandèmia del coronavirus, va perdre la feina i, a desgrat seu, va tenir tot el temps del món per invertir en el que més li plagués. Li van aconsellar que es posés en contacte amb la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) perquè participés en els seus grups de conversa per al nivell inicial, que aquests mesos s’han reconvertit en sessions en línia.

A la Nancy se li va obrir el cel. “A les classes del Consorci no entenia res del que deia el professor”, explica. Ella se sentia cohibida. Les converses disteses com les del Xerrem, de la CAL, li venien com l’anell al dit. “La Montse i el Jordi [guies del Xerrem] són molt didàctics, responen tots els dubtes que tinc i ara ja llegeixo i entenc força el català. Fins i tot m’animo a saludar en català”, relata la Nancy, que assegura que el contacte humà s’assembla bastant al que tindrien si la sessió fos presencial.

Jordi Esteban, guia del Xerrem, està satisfet de com va l’experiència virtual, tot i que admet que es perd part del component humà de les sessions presencials. Per adaptar-se a això que en diuen “nova normalitat” han hagut de fer una feinada. “Hem adaptat el material que teníem dels grups presencials i els hem transformat en fitxes i diapositives de Power Point. En total n’hem fet unes 800 que serveixen per a 35 grups de conversa virtuals”, explica Esteban.

La CAL va haver de tancar els més de 120 grups de conversa presencials que tenia i es va posar en contacte amb tots els “voluntaris” i “xerraires” per transformar-ne tants com fos possible i volguessin els participants en grups en línia. Això sí, de dimensions més reduïdes (en lloc de grups de vuit a deu persones, els virtuals en tenen de quatre a sis) perquè, d’aquesta manera flueix millor la conversa a través de la pantalla.

L’objectiu -diu Esteban- és mantenir l’esperit del Xerrem. A banda d’aprendre o de millorar el català, “amb la conversa fem una activitat social, establim una vinculació amb l’entitat i amb el barri i fomentem la cohesió social i la pertinença al país”, resumeix Esteban. Una tasca que complementa la d’altres projectes com les parelles lingüístiques o la del Consorci, al qual moltes vegades adrecen els xerraires perquè adquireixin “una competència plena” de la llengua.

Ells, mentrestant, continuen amb la seva tasca perquè els participants puguin “expressar el que senten, comunicar el que han percebut, narrar el que recorden, explicar el que saben fer i opinar en català”, defineix Esteban. Aquest dies, per força, a través de la pantalla i quan tot això s’acabi, de les dues maneres: amb grups presencials i en línia. “La modalitat virtual pot anar molt bé a persones que viuen en llocs amb un cert aïllament, als que no els quadren els horaris amb el Consorci i les Escoles Oficials d’Idiomes, els qui no es poden traslladar i als casals catalans que hi ha arreu del món”. D’un gran mal sempre en surt un gran bé.