“Els catalanoparlants estem mancats d’autoestima”

Entrevista a la filòloga i assessora de llengua Míriam Martín Lloret

Míriam Martín Lloret (Barcelona, 1980) és filòloga i assessora de llengua a l’Optimot. Col·laboradora en diversos mitjans de comunicació, on hi fa divulgació lingüística, i coautora de tres llibres, amb Teràpia lingüística. Relaxa’t, que el català té solució! (Ara llibres) mira de contribuir a guarir els catalanoparlants de la seva “angoixa” lingüística.

Per què se us va acudir fer aquest llibre?

Teràpia lingüística és fruit d’uns quants anys fent de barrufet rondinaire en què només fèiem que queixar-nos amb actitud d’alarmisme i sense fer-hi res. Tenim un deu en anàlisi i un zero en proactivitat. Llavors, com que  jo vinc de l’assessorament, vaig fer aquest llibre a mode de teràpia lingüística perquè necessitem fer una teràpia.

Tan angoixats estem els catalanoparlants?

Jo crec que sí. Tenim una mala salut de ferro perquè hi ha molts aspectes a millorar sempre, però som persistents alhora. Ens hem de posar les piles i ser més actius.

Per què hi ha tant d’interès últimament per la llengua?

Sempre hi ha hagut interès. Els catalanoparlants ho duem a la sang fruit d’aquesta subordinació també històrico-política que ens arrossega, aquesta llosa, aquesta manca de seguretat, de confiança… fins i tot d’estima per la llengua.

Al llibre dieu que estem mancats d’autoestima.

Estem mancats d’autoestima i el context d’una llengua minoritzada que pateix submissió lingüística hi té molt a veure. Que ens toquin la llengua ens fa treure la part més animal però, alhora, tenim contradiccions. Si ens estimem la llengua l’hauríem de parlar més i no acotar el cap a la mínima. Quan parlem amb persones desconegudes hem après a passar a la primera de canvi al castellà, que se suposa que és la llengua menys conflictiva. Això ho hem de treballar.

Ara hi ha més consciència sobre la necessitat de no canviar de llengua?

S’està fent més pedagogia ara sobre aquesta qüestió. De vegades, els que ploren més per la llengua són els que practiquen més amb l’exemple de canviar-la. Ens pot més la part d’empatia amb l’altre i canviem de llengua, sembla que emocionalment puguis connectar més. Evidentment, hi ha contextos i situacions i amb una persona acabada d’aterrar fas un esforç.

Ha revifat el debat entre els puristes i els que volen un català més relaxat?

Sempre hi és present i ha revifat perquè el corrent purista ha paralitzat, encara més, la pobra gent que està escrivint per la xarxa. Hi ha qui diu que és un micromón, però que hi hagi aquest purisme també és un reflex de com som. Aquests personatges proposen una llengua de fàbrica que no és real i ens els hauríem d’agafar amb pinces. Però la gent que no en té ni idea diu: “el mestre tal ha dit això”. Tenim moltes eines, per sort, moltes eines digitals i ens fa molta mandra fer un clic a un diccionari i és el que hauríem de fer abans de llançar una pregunta a la xarxa i esperar que ens la contesti qualsevol engalipador de la llengua. Anem a fonts fiables.

A ‘Teràpia lingüística’ reivindiqueu que al diccionari normatiu hi surtin paraules com ‘gomet’, que no hi apareixen.

Que aparegui gomet amb la definició d’un ocell en què no hi posa ni el nom científic, que ve d’una arrel valenciana, però que ni els mateixos especialistes valencians fan servir i no hi surti l’adhesiu… A sobre, per afegir-hi més conya, el diccionari de la Real Academia Española va incloure gomet, “probablemente de raíz catalana”. El DIEC té mancances, com qualsevol diccionari, incoherències i li manca llenguatge popular. Jo soc més fan de la descripció que de la prescripció, tot i que entenc que és necessària la prescripció. Però la llengua evoluciona, no es pot mantenir en una vitrina plena de pols.

Els puristes proposen una llengua de fàbrica que no és real i ens els hauríem d’agafar amb pinces

Què hem de fer amb el llenguatge inclusiu?

Al llibre soc molt clara amb el desdoblament de gènere i me’l carrego bastant.

Sou una de les coautores del llibre ‘Som dones, som moltes i diem prou’, editat per Carme Junyent, del qual tant s’ha parlat.

Sí. Allà hi vaig fer un article obrint la porta al tema de la desinència en i, d’adoptar una postura més descriptiva, en aquest cas, que no prescriptiva i no fer sentències perquè la desinència en i la utilitza un col·lectiu de persones no-binàries des de fa temps. La cosa va esclatar amb la [consellera d’Igualtat i Feminismes] Tània Verge i el totis, però no ve de dalt. És una una estructura que l’estan fent anar, des de fa molt de temps, les persones que no se senten binàries. Com que forma part de l’evolució de la llengua, deixem que vagin fent, que flueixi.

En el cas de les persones no-binàries hi ha un buit.

El masculí és genèric i en certs contextos ens hi va molt bé, però ara s’està creant una necessitat en novel·les, en ficció, on cada cop hi ha més personatges no-binaris. Rudolf Ortega està fent articles amb propostes molt interessants, però que després cal dur a la pràctica. No es pot crear un artifici, però potser que adoptem una mica més una postura com la de Rudolf Ortega, d’escoltar un col·lectiu en comptes de posar-t’hi de cul perquè és una necessitat. Del tema del llenguatge inclusiu jo el que proposaria és fer-ne més debats, però en positiu, no llençant-nos els plats pel cap els uns als altres perquè així no evolucionem i no anem enlloc.

Al llibre dieu que la lluita contra els barbarisme no ha de ser una prioritat.

Això s’ha de contextualitzar. El que dic és que dir algun barbarisme en contextos més col·loquials, un cantamanyanes, no fa tant de mal com dir “és lo que hi ha” en una tertúlia. El lèxic és la part més visible, però no fa tant de mal, no és l’estructura de la llengua, no toca la part sintàctica, la morfològica. Cantamanyanes ho podem dir en un context col·loquial i no ens n’hauríem d’alarmar. En un telenotícies, no. I els mitjans han de tenir clares aquestes coses perquè, de vegades, es diuen barbarismes on no toquen.

Ara que parleu dels telenotícies, dieu que l’estàndard està fent una mica de mal.

No carrego contra ell, però sí que estem entronitzant una llengua més neutra, sense riquesa dialectal. Per què dius registrar quan tens escorcollar? Crear un estàndard tenint en compte tota la comunitat lingüística seria meravellós. Estaria molt bé que en subtitulacions es pogués representar tota la variació.

Hem de fer més debats sobre el llenguatge inclusiu, però en positiu, no llençant-nos els plats pel cap perquè així no evolucionem i no anem enlloc

També proposeu la creació d’un diccionari urbà per a joves. Com es fa això?

En anglès tenen l’Urban Dictionary, que és veritat que no té gaire filtre, i penso que ho podríem fer en català perquè si no, el vocabulari més col·loquial que fan servir els joves l’estem perdent segurament. Sempre poso l’exemple de l’horabauxa, un mot mallorquí que és un mot creuat que es crea a partir d’horabaixa i disbauxa i com aquests segur que n’hi ha molts més.

Com es duria a terme?

Seria un procés col·laboratiu a través d’un web, amb una bústia de propostes. Jo proposaria que hi hagués un equip assessor de ment jove, no puristes. Amb la ment més oberta, que no vol dir acceptar barbarismes. Que sigui urbà, però incorpori el col·loquial, argot de joves i no joves, col·loquial en general. Ens manca un diccionari més col·loquial de llengua més general.

A ‘Teràpia Lingüística’ critiqueu la deixadesa en política lingüística. No es fa prou feina?

El nou secretari de Política Lingüística s’ha trobat amb el merder de: o fem alguna cosa o ens pelen. Ja tenen l’informe del Pacte Nacional per la Llengua, estan envoltats d’uns experts sociolingüistes molt bons, han fet un informe superexhaustiu, superdetallat de tots els àmbits i de totes les mancances. Això és genial. És com la carta als reis. I ara hi ha les cent mesures del govern, que són accions que estan molt bé, però són de gran envergadura, toquen molts àmbits diversos i no detallen ben bé com les faran. Per això dic que és com la carta als reis.

Anem tard.

Molt tard, però millor ara que no pas el govern de fa deu anys. Jo sempre dic que era tot de façana. També em fa molta gràcia que siguin cent mesures, eh? Un número rodó. Vesteix molt.