“El mercat catalanòfon s’emmiralla en el mercat espanyol”

Entrevista a Sebastià Girard, director i redactor en cap de ‘La Semaine du Roussillon’

El setmanari nord-català La Semaine du Roussillon ha posat en marxa una edició web íntegrament en català, en col·laboració amb el Grup Món, que suposa una fita en el panorama de mitjans de comunicació en la llengua pròpia a la Catalunya Nord.  Parlem dels reptes del mitjà i de la situació de la llengua amb el seu director i redactor en cap, Sebastià Girard.

Quina rebuda ha tingut el web en català de ‘La Semaine du Roussillon’?

És difícil de saber perquè en això de la premsa digital tothom navega una mica a cegues i encara cap mitjà professional d’aquí ha apostat clarament per això. Hi ha un buit de comunicació a banda i banda de l’Albera i el que posem en plaça és la primera pedra d’un quelcom que esperem que es desenvolupi més encara.

Què vol dir que hi ha un buit de comunicació a banda i banda de l’Albera?

Perpinyà no surt al radar de notícies sudcatalanes. Perquè Perpinyà o la Catalunya Nord surti a la premsa del Principat cal que hi hagi algun elegit o polític que vingui a Perpinyà i hi vinguin periodistes que el segueixen tothora o cal que, i això passa un o dos cops l’any, que un periodista o una capçalera o una empresa de producció es dediqui a tractar l’única temàtica que sembla que sembla que interessa des de Barcelona, que és en quin estat de desaparició està la llengua catalana a Perpinyà.

L’extrema dreta, de tant en tant, dona algun titular.

Ben pocs. Algun article sobre la política del Reagrupament Nacional de Louis Aliot a Perpinyà. El problema que tenim és un problema de mercat. El mercat francòfon és sota la influència i dirigit des de París i el mercat catalanòfon, si és que existeix, és emmirallat en el mercat espanyol i depèn de Madrid.

El web en català de la ‘Semaine du Roussillon’ s’adreça als catalans del sud o als del nord  que parlen català?

A tots dos. I aquí hi ha tota la dificultat. La dificultat és doble: els meus, els qui més dominen la llengua, tenen una feblesa del català escrit i del llegit.

Les noves generacions que han estudiat a escoles com Arrels i la Bressola també tenen aquesta feblesa?

Sí. El poden arribar a entendre, però consumir lectura en llengua catalana ben difícilment. Però el més greu és que el tall de comunicació amb el sud és talment profund i vell i antic que la mínima informació perpinyanenca necessita una contextualització perquè sigui entesa a l’altra banda de l’Albera. Sobretot a Barcelona perquè a la part de l’Empordà, la Costa Brava i fins a Girona hi ha un coneixement mutu molt més elevat. L’aposta, en un primer temps, és assolir el repte d’existir i de mantenir un flux d’informació regular que sigui una informació pensada des de Perpinyà en llengua catalana i després hi ha, malauradament, també la lògica del mercat. Jo visc en un territori que amb prou feines arriba a mig milió d’habitants, on el 60% de la gent que el constitueix no hi va néixer i sé que quan m’expressi en francès arribi a tothom i quan m’expressi en català, no.

A la Catalunya Sud, la ‘Semaine du Roussillon’ no és un mitjà que la gent tingui present. Com ho fareu per fer arribar les vostres informacions a la Catalunya del Sud?

Farem la formiga perquè cal entendre que, a la base, la Semaine du Roussillon és un setmanari de paper, que encara edita en paper cada dimecres 32 planes, una en català. I que tota l’empresa de la Semaine du Roussillon s’ha construït sobre el paper. Des que he agafat la redacció, comencem a desenvolupar una estratègia de desenvolupament digital, que no només serà en llengua catalana, amb la dificultat d’utilitzar el digital per salvar el paper i mantenir el paper.

L’Estat sempre ha estat partidari de matar les llengües de França

Quina mena d’acord teniu amb el Grup Món?

Un acord editorial i comercial: utilitzem la plataforma pròpia d’El Món, la difusió també, intercanviem notícies, directament o indirectament i hi ha un intercanvi, també comercial, de publicitats.

La vostra iniciativa ha estat molt celebrada.

Sempre fa plaer quan hi ha un quelcom nou. Vam tenir missatges de suport, de felicitacions, evidentment. El que m’interessa, sobretot, és que això duri, que s’instal·li en el temps. Estem en una situació de lluita i resistència tan delicada que el que m’interessa és constituir un ecosistema intern amb gent jove que es confronta a la redacció en llengua catalana i crear una espècie d’efervescència també interna.

La situació de la llengua a la Catalunya Nord és delicada i, a més, hi ha esculls com el fet que el Consell Constitucional ha retallat la llei de llengües, que la justícia no permeti parlar català als plens i que el govern que no poso prou mitjans a les escoles.

Estem en una situació on gairebé tenim el futur de la llengua a mans del botxí. La transmissió familiar ja s’ha tallat, llevat d’algunes excepcions. I, per tant, l’única manera perquè encara existeixi aquesta llengua és que s’aprengui a l’escola. Estem en mans del botxí, de l’Estat, que més enllà de les declaracions d’intencions,  sempre ha estat partidari de matar les llengües de França, totes, i no veig pas perquè el català se n’escaparia. Hi ha petits espais on aqueixa llengua es parla de manera gairebé normal, però són espais tancats geogràficament, delimitats,  o espais que s’obren en el temps i que es tanquen immediatament.

Com ara quins?

Per exemple, tens algun casal, alguna associació on saps que anant allà tot es farà en català. Hi ha gent que canvia de llengua com de camisa, però quan passa aquesta porta, sap que allà parlarà en català. I després, al costat d’això, hi ha altres espais que són gairebé espais de llengua individuals. A mi hi ha molta gent que se m’adreça en català perquè ens hem trobat en català i d’altres que el poc que saben en català me’l diran.

En el vostre cas, l’heu après a casa, el català?

A mitges. Un poc a casa i ben poc a l’escola, llevat de l’últim any, l’any del batxillerat. Allà on en vaig aprendre de veritat va ser en una classe intensiva d’Òmnium Cultural, durant unes vacances cada matí i després sol a còpia de llegir, escoltar una mica la ràdio i coses d’aquestes.

En el dia a dia el feu servir habitualment?

Sí. Des de sempre he treballat en català.

Ni la ràdio ni la televisió pública de Catalunya fa el mínim esforç per integrar els nord-catalans en el seu discurs

Hi ha més consciència lingüística els últims anys a la Catalunya Nord?

El context és molt estrany. Tenim un país on els estudiants marxen a Montpeller, a Tolosa o a París i gairebé cap no torna. Un 60% de gent que resideix aquí, molts jubilats, no hi van néixer. La llengua és una part d’un problema transversal i cal entendre també que els dos pilars de l’economia que ens quedem en aquest territori són dependents del clima, és a dir, l’agricultura i el turisme. Et jugues l’any amb una pedregada, una sequera… És un país complex i la llengua pateix tant com el país. Amb les dades a la mà, aquest territori és dels més pobres de l’Estat francès.

Molts catalans del sud queden esfereïts quan constaten la poca presència del català al nord.

A això cal afegir-hi un petit complex d’inferioritat. Molt sovint, el català del nord que sap la llengua, però no la domina no gosarà adreçar-se a un del sud en català per por de pronunciar malament perquè ell es pensa que no parla bé i que tu sí, quan no és sempre cert.

Moltes vegades al contrari.

I també cal pensar que a la Bressola hi ha un ensenyament immersiu de qualitat,  però la gran majoria del jovent d’aquí, amb sort, fa una mica de català a l’escola pública. Només una signatura entre d’altres.

Tampoc consumeix mitjans en català? TV3 té impacte a la Catalunya Nord?

És molt difícil de consumir els mitjans que es produeixen de l’altra costat de l’Albera.

Hi ha massa castellà?

Jo no domini pas el castellà. He de cercar les paraules per expressar-me en castellà i ni la ràdio ni la televisió pública fa el mínim esforç per integrar-me en el seu discurs, sigui en el fons o en la forma. No expliquen mai els acrònims, parlen com bales, amb una cadència horrible, no articulen… Hi ha una manera de presentar les notícies i de mastegar la llengua que la meua àvia, que no sabia francès, no les entendria pas. Consumir la premsa parlada d’allà és un esforç. Després, des que TV3 no té el futbol i tothom té la situació del temps al mòbil, que eren les dues coses que la gent d’aquí mirava, quin interès té mirar TV3?

El fet que ara hi hagi una delegació de TV3 a Perpinyà pot ajudar que es tractin més temes  que puguin interessar la gent de la Catalunya Nord?

Ho cal esperar, però em sembla que cal que hi hagi una reflexió general de veritat sobre l’espai comunicatiu català. Que l’ACN no tingui delegat a Perpinyà és una catàstrofe, per exemple. France Presse en té un. Manca una voluntat política de generar un veritable espai de comunicació català. Això els francesos ho han fet molt bé. Sota el nom de la francofonia. La ràdio i la televisió pública d’ultramar costa un dineral i manté produccions per a una audiència ridícula a l’altra punta del planeta només per mantenir la il·lusió que això és França.

Potser iniciatives com la vostra contribueixen una mica a superar aquesta frontera mental.

Sí. Jo crec que la petarem, aqueixa frontera mental, però a escala petita en primer lloc. El problema que tenim a Barcelona és que molt sovint  hi ha declaracions d’intencions, però, al final no hi ha cap voluntat de col·laborar de veritat.

Foto cedida per Sebastià Girard