El grup Koiné es reivindica
Un llibre exposa els arguments del manifest que va ser atacat per l’espanyolisme i pel “foc amic”
Raül G. Aranzueque
El paranimf de la Universitat de Barcelona (UB) es va omplir, de gom a gom, el 31 de març del 2016, en la presentació del manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, més conegut com a manifest Koiné, pel nom del grup que el va elaborar. El text va ser rebut amb una gran expectació. En aquell moment, la independència de Catalunya era una possibilitat real (o si més no, així ho percebien molts) i el manifest va rebre atacs ferotges de l’espanyolisme, retrets d’una part de l’independentisme, que temien que s’espantés la població castellanoparlant del país, i l’aplaudiment de molta altra gent.
La iniciativa va tenir un gran impacte i el terratrèmol va tenir múltiples rèpliques molt temps després, molt sovint en forma de tergiversacions del manifest original, que els autors han cregut convenient rebatre. Ho han fet a través del llibre Llengua i República. El manifest Koiné argumentat (Nexum Edicions), presentat aquest dimarts al Campus de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Una obra que, entre altres coses, “explica el text i el context posterior a la publicació del manifest”, segons va dir Josep Gifreu, catedràtic de teoria de la comunicació i professor emèrit de la UPF, que va destacar l’“allau sorprenent d’agressivitat per part de bona part de l’opinió publicada” que va provocar el manifest Koiné.
“Mots opinadors no s’havien llegit ni el manifest i deien que érem monolingüistes, contraris al bilingüisme, al multilingüisme i als immigrants”, va recordar Àngels Folch, membre del grup Koiné. “Per això calia aquest llibre”.
Folch va recordar els orígens del manifest. “Les alarmes van sonar quan en les eleccions del 2012, els polítics donaven per fer que el castellà seria llengua cooficial a Catalunya”. Aleshores, un grup de catorze persones amoïnades per la situació del català es van organitzar per obrir el debat de les llengües en una eventual república catalana i per advertir de la necessitat de la preeminència de la llengua històrica del territori en el nou estat. El grup no es va definir, però, sobre si el català hauria de tenir l’estatus de llengua oficial. “Estem molt contents del resultat del manifest per la repercussió que va tenir. Havíem tocat la llaga”, va subratllar Folch.
Faltava, però, explicar els arguments de fons del text que el soroll mediàtic havia tapat. L’encarregat de posar-hi el suport va ser l’editor Oriol Orfila, que no sabia res del grup Koiné fins que va veure una piulada a Twitter del diputat d’ERC a Madrid Gabriel Rufián que demanava, en castellà, “més cançons de Rosalía i menys manifestos Koiné”. Orfila va investigar què deien aquella gent de Koiné i va trobar “que tenien tota la raó del món”. L’editor no entenia el perquè de tant “foc amic” i, un temps després, es va decidir a contribuir a treure’n l’aigua clara amb la publicació del llibre.
El context polític ha canviat molt d’ençà d’aquell març de 2016 en què, segons Lluís de Yzaguirre, president de Llengua i República, molts espanyolistes es van creure que la independència de Catalunya anava endavant. Com és sabut, l’estat independent no ha reeixit encara, tot i que Yzaguirre creu que arribarà abans del 2030. “Cal fer molta feina abans de la República”, avisa, però, el president d’aquest “subconjunt de Koiné” nascut per conscienciar la població sobre la delicada situació del català.
“La República no salvarà el català”, adverteix Yzaguirre, que admet, això sí, que tenir “un estat a favor” faria les coses menys difícils. L’objectiu -remarca- és “aconseguir que el català sigui necessari” com ho és -afegeix- l’alemany per als espanyols de tercera generació que viuen a Alemanya.
