“El català també és un dret de la classe treballadora”

Entrevista a Núria Alcaraz i Adrià Font, organitzadors de la manifestació Sant Jordi per la Llengua

Més de 200 entitats s’han adherit a Sant Jordi per la Llengua, una iniciativa que proposa relligar la reivindicació de la llengua catalana amb la diada del llibre i la rosa amb una manifestació a Barcelona el 23 d’abril. Núria Alcaraz i Adrià Font, dos dels organitzadors de la marxa, expliquen al Diari de la llengua què els va dur a posar en marxa aquest acte.

Com se us va acudir la idea de fer la manifestació per Sant Jordi?

A.F. La idea va sorgir una conversa informal entre la Núria i jo, l’Abel Riu i alguna altra persona propera que enteníem que la situació del català és molt crítica, especialment a Barcelona, que Barcelona és la capital de Catalunya i que, per tant, ha de representar també l’avantguarda o el lideratge en la defensa de la identitat catalana, de la llengua, i a partir d’aquí la cosa va agafant forma.

N.A. Jo també diria que volíem generar un canvi emocional respecte de com estem  en l’àmbit lingüístic perquè és important generar accions concretes d’autoestima més enllà del victimisme, de la por o de la tristesa que poden generar les dades, com per exemple les de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que va sortir fa poc. És una manera de canalitzar tot això i transformar-ho en acció positiva, en reivindicació i lligar-ho amb la diada Sant Jordi, que és una diada molt simbòlica de la tradició catalana, però que té el perill de quedar-se només amb el folklore del llibre, la rosa i la llegenda del drac de Sant Jordi i perdre el component d’identitat nacional que té i la defensa de la llengua i de la cultura catalana. És una diada on ja s’havien fet moltes reivindicacions en l’àmbit de la llengua que havien estat durament reprimides i volem agafar aquest llegat i actualitzar-lo.

Agafeu el relleu de la manifestació de fa quaranta anys, oi?

A.F. Sí, exacte. L’any 85 la Crida a la Solidaritat va convocar una manifestació pel centre que coincidia, a més, amb una protesta pel dret a l’avortament a les Rambles de Barcelona en què la policia espanyola va carregar durament i va provocar ferits, destrosses a diferents paradetes. Aquest any fa quaranta anys de tot això i vam decidir aprofitar aquesta efemèride i recordar que la lluita per la llengua ve de molt enrere i també ha patit repressió. Al llarg dels 90 i principis dels 2000 s’havien fet també manifestacions en defensa del català per Sant Jordi, però és una cosa que es va anar perdent i creiem que valia la pena recuperar-ho i que hi havia les condicions per fer-ho.

Us ha sorprès la bona acollida que ha tingut, que s’hi hagi adherit tanta gent, tantes entitats?

N.A. La rebuda de les entitats ja l’estàvem treballant des del bon començament perquè enteníem que hi ha moltes entitats treballant per la llengua i és important escoltar les seves reivindicacions i volem portar al carrer la seva feina i sumar-hi el màxim d’entitats possibles. Després se’ns han anat sumant entitats de barri, locals i, fins i tot d’altres ciutats. En aquest sentit sí que ens ha sorprès molt, la veritat. S’hi van sumar més de cent entitats en dos dies.

A.F. Va ser una sorpresa positiva que les principals entitats de defensa de la llengua i la cultura com Òmnium, l’ANC, la CAL, el CIEMEN, etc… s’hi adherissin i això ho hem complementat amb entitats del món del lleure, de joves, de col·lectius migrants o sindicats de l’àmbit de l’ensenyament, que ofereixen una foto àmplia de diferents sectors de la societat que estan mobilitzats i conscienciats.

Barcelona és la capital de Catalunya i ha de representar també l’avantguarda i el lideratge en la defensa de la identitat catalana i de la llengua

Aquesta diversitat porta la reivindicació de la llengua a uns terrenys dels quals normalment no se’n parla.

N. A. Sí, era una de les intencions des de l’inici perquè la llengua està present en tots els àmbits de la nostra vida i la crisi del lloguer o l’emergència habitacional també afecten a com tu pots aprendre una llengua. Per això, per exemple, el Sindicat de Llogateres s’hi va adherir des de l’inici i va posar sobre la taula aquest lligam. El fet d’estar patint perquè no pots pagar el lloguer i has de canviar de barri constantment, cada cinc anys, no et permet generar uns vincles, una xarxa que et permeti aprendre el català i, alhora, la precarietat en què moltes persones estan a nivell laboral, a nivell vital, també dificulta aprendre el català. En aquest sentit també ho lliguem amb els recursos per a les persones nouvingudes i que sigui una manifestació que lligui el model de Barcelona i les desigualtats socials que hi ha amb la supervivència del català. 

Es té poc present aquest factor de model econòmic?

A.F. Cal ‘entendre que la defensa del català també és una lluita social. A vegades es fa una disjuntiva entre les coses que són socials i les altres. Al final, la defensa d’una llengua de cohesió també és el que permet crear una comunitat col·lectiva i que les persones s’hi sentin incloses. El que ens diuen les dades i la majoria de sociolinguistes és que l’existència d’espais comunitaris, d’entitats de la cultura popular, d’associacions de veïns, de barris on hi hagi relacions de bon veïnatge és el que permet que les persones nouvingudes puguin aprendre la llengua i tinguin espais on parlar-la i compartir-la. Volíem que la defensa del català anés una mica més enllà de les entitats que ja treballen en aquest àmbit i pogués connectar també amb moviments socials que treballen lluites concretes i que incloguin l’aprenentatge del català i l’assumpció d’aquesta llengua com a llengua de cohesió de Catalunya i dels Països Catalans.

N.A. També fem una crítica al turisme massiu com una aposta política que va en detriment del català per la precarietat dels llocs de treball que genera i que està deslligada de qualsevol dret laboral com el d’aprendre català al lloc de feina o que sigui un espai on aprendre català com reivindiquen alguns dels sindicats que s’han adherit a la manifestació. D’altra banda, els grans esdeveniments que es promouen a la ciutat no tenen aquesta perspectiva lingüística o de situar la identitat nacional i lingüística de la ciutat, sinó tot el contrari. No hi ha presència de català als grans esdeveniments i, per tant, entenem que actuen en contra de la supervivència de la llengua.

Sovint l’esquerra o una part de l’esquerra ha menystingut la lluita pel català.  Creieu que això pot canviar d’ara endavant?

A. F. Històricament, els partits d’esquerres com el PSUC o el PSC han defensat sempre el català com a llengua de cohesió, però d’ençà de l’inici del procés independentista del 2010, amb l’aparició de Ciutadans i el retorn d’un discurs més lerrouxista hi ha hagut certs espais, com el PSC o el que va ser Iniciativa, ara els Comuns, que han perdut la brúixola. Als anys vuitanta era molt evident que la classe treballadora que venia d’altres llocs de l’Estat s’havia d’incloure a la comunitat de Catalunya aprenent-ne la llengua i aquesta mirada s’ha anat perdent els últims deu o quinze anys i, per tant, cal posar sobre la taula que el català i els drets lingüístics formen part també dels drets de les persones, els de classe treballadora els primers, sobretot els de les persones nouvingudes, per poder sentir-se part d’aquesta societat.

La llengua és la primera causa de discriminació a Catalunya, segons el CEO. Això és un indicador que hi ha més consciència lingüística?

N. A. Amb la llengua passa el mateix que va passar amb les primeres vagues del feminisme. La consciència de gènere va fer que hi haguessin més denúncies i es visibilitzessin més. Amb la llengua està començant a passar el mateix i no només des de l’esquerra, que estaria recuperant aquesta tradició que deia l’Adrià que s’havia desviat pels prejudicis que els partits espanyolistes havien posat sobre la taula en la defensa de la llengua, sinó també entre la gent jove. Les dades ens diuen que la gent jove és la que parla menys català, però els qui tenen una certa inquietud social cada vegada estan adquirint més la defensa de la llengua com un eix rellevant.

Els joves són un destinatari important de Sant Jordi per la Llengua?

N. A. Sí, la manifestació també es dirigeix molt cap a aquest col·lectiu. Tenim clar que hi ha un gruix de gent que es va mobilitzar durant el Procés, gent de mitjana edat que se sent interpel·lada pel 40è aniversari d’aquell Sant Jordi, que vindrà, però la gent jove es pot sentir interpel·lada també per la frescor que pot aportar respecte d’altres manifestacions del procés independentista. És evident que per a la supervivència de la llengua fa falta un estat propi, però sí que és una reivindicació diferent que ens agradaria que interpel·lés la gent jove que se sent desencisada per com ha acabat el procés independentista.

Darrerament hi ha hagut iniciatives interessants liderades per joves com el Correllengua Universitari i l’Acampallengua a Mallorca.

A. F. Jo crec que tot són cicles en política. Hi va haver un cicle que s’inicia amb la manifestació del 2010 arran de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, amb l’1 d’Octubre pel mig i després amb Urquinaona, la sentència el 2019 i que s’acaba una mica amb la covid. Els últims anys, després d’haver tocar fons, els moviments socials com el moviment independentista i el de la defensa de la llengua havien quedat una mica tocats. Els últims dos anys s’estan reactivant algunes lluites i és important saber trobar l’equilibri entre els projectes més de llarg termini amb altres iniciatives com la que nosaltres hem impulsat, que són més conjunturals, més d’acció i de mobilitzar la gent perquè surti una mica d’aquesta letargia d’estic trist o indignat o frustrat pel que va passar.

N. A. Ja s’ha analitzat com en els anys del procés independentista es va focalitzar tot en el procés d’autodeterminació, que era necessari, però potser vam oblidar l’estat de la llengua i el conflicte lingüístic. Per això cal tornar al conflicte lingüístic i posar-lo al centre perquè sense llengua no hi ha nació ni hi ha projecte de futur.  I és important fer xarxa i sortir al carrer perquè la gent s’activi.

Ningú és discriminat per tenir avis o pares d’origen andalús o d’altres parts de l’Estat

En alguns sectors hi ha el prejudici del català com la llengua dels rics i dels burgesos i, periòdicament, ressorgeix la reivindicació del xarneguisme. Què us sembla aquest fenomen?

N. A. És un mecanisme de confusió que té l’Estat o certs sectors a qui els interessa diferenciar per motiu d’origen i no tant per voluntat de constituir una nació cohesionada en base a la llengua catalana i a la identitat catalana. Reprodueix aquest imaginari que ha fet tan mal que qui parla català és burgès i que no hi ha una classe treballadora catalanoparlant, ja sigui pròpia de Catalunya o nouvinguda o que ha adoptat la catalanitat com a forma d’identitat. Ara mateix crec que ningú pateix una discriminació pel fet de tenir avis o pares d’origen andalús o d’altres parts de l’Estat. Qui està patint discriminació és gent de fora de l’Estat, de països del Sud Global que emigren per raons econòmiques i aquí hi ha molta feina a fer en la lluita contra el racisme.

A. F. Jo crec que forma part d’una estratègia de dividir el poble català que va iniciar Ciudadanos, un partit que va morir i que ve del lerrouxisme històric, d’intentar apel·lar a l’ètnia com si això fos un discurs de classe quan realment el que està fent  és dividir la classe treballadora. Al final, la societat catalana és molt complexa i hi viuen moltes llengües, no només el català i el castellà. S’hi parlen 150-200 llengües i el nostre objectiu és que el català esdevingui la llengua de cohesió, la llengua comuna de totes les persones que viuen al país. Aquesta voluntat de fer veure que el català  és la llengua d’uns rics o d’una minoria forma part de l’estratègia de l’espanyolisme de confondre, de dividir i té unes conseqüències negatives perquè disgrega i posa el focus en un lloc on no toca.

D’alguna manera, apel·leu a allò que Òmnium Cultural en diu “les lluites compartides”.

A. F. La idea és recuperar que aprendre i parlar el català i tenir un entorn on parlar-lo és un dret de totes les persones que viuen al país, però, especialment, de les persones nouvingudes o de les persones que estan en una situació més vulnerabilitzada perquè el fet d’aprendre català i poder compartir aquesta llengua també et dona moltes més oportunitats a nivell vital per poder construir el teu futur aquí. Paral·lelament, les persones catalanoparlants veiem negat el nostre dret a parlar el català en múltiples àmbits de la nostra vida, com pot ser la salut, el comerç i el consum, fins i tot amb els cossos i forces de seguretat,  en l’àmbit de la justícia o en l’àmbit del cinema, on el català és una llengua totalment minoritzada i en què les institucions no han aconseguit que pugui ser garantida. S’està vulnerant tant el dret de les persones nouvingudes a aprendre la llengua, compartir-la i tenir espais on poder viure en català, com el de les persones autòctones a poder viure plenament en català. I aquestes dues vulneracions de drets afecten tothom, tota la població de Catalunya.

N. A. Nosaltres, que hem estat a diferents moviments social com l’àmbit estudiantil i el feminisme, ens hem adonat que sembla que la lluita pel català sigui una lluita de segona o que molesta certes persones. En aquest sentit, creiem que la iniciativa de Sant Jordi per la Llengua i tota la gent que treballa per posar el conflicte lingüístic al centre i entendre’l com una lluita social igual d’important va en aquesta direcció. La gent que treballa per reduir les desigualtats en diferents àmbits de Barcelona té sentit que percebi la lluita pel català com una lluita que suma i no que separa. Hi ha una corretja de transmissió entre aquests prejudicis que venen de dalt, de Ciutadans, del lerrouxisme i que arriba a baix, a persones que són d’esquerres, s’impregnen d’aquesta confusió i veuen amb certa sospita tot el que té a veure amb la lluita pels drets nacionals, la lluita per la llengua, etc.  I això no té cap sentit perquè entenem que hi ha uns lligams que són innegables entre els diferents àmbits de les lluites.

A.F. Tampoc podem negar que l’Estat espanyol, històricament, ha perseguit i prohibit el català i que, actualment, fins i tot les forces d’esquerres a nivell espanyol tenen impregnada aquesta catalanofòbia. Ho vam veure amb el debat que hi ha hagut sobre el fet que el coneixement de català sigui un requisit per a alguns tràmits d’estrangeria i el fet que Podemos, que s’autonomena d’esquerres, hagi criticat que es pugui exigir el català quan, realment, exigir el català també és garantir el dret d’aquestes persones a poder parlar la llengua i integrar-se a la comunitat. Per això nosaltres diem que aprendre la llengua és un dret de tothom i nosaltres estem aquí per garantir drets, per garantir drets humans i per defensar-los.

Feu una crida a participar en la manifestació amb la frase “llibre, rosa i mani”. Hi haurà ‘mani’ per Sant Jordi d’ara endavant?

N. A. Ja ho veurem. Depèn de l’èxit de la convocatòria. Volem donar continuïtat a la idea de polititzar Sant Jordi amb la reivindicació lingüística, però potser serà amb un format de mobilització diferent Esperem que s’hi sumin altres territoris, com han fet a Girona. Moltes altres reivindicacions tenen la seva pròpia diada. Tenim el 8 de març, l’1 de maig, el 28 de juny… Tornar a fer de Sant Jordi  la diada de reivindicació del català seria important . S’ha de defensar la llengua cada dia, però si l’agenda o el calendari et marca una diada garanteixes que se’n parli.

A.F. De fet, el lema de “llibre, rosa i mani” té la idea de mantenir viva la tradició de Sant Jordi, que és una tradició preciosa i que molta gent d’altres orígens ha integrat al seu calendar, però hi afegim mani, manifestació, sortir al carrer, mobilitzar-se i reivindicar.

Els llibreters s’han empipat? Tenen por de perdre negoci a última hora de la tarda?
N. A. Quan treus una iniciativa nova sempre hi ha gent a qui li genera dubtes, però de seguida ja vam veure que és del tot compaginable. De fet, animem a comprar llibres, a sortir al carrer, comprar llibres en català, especialment de petites editorials,  i de llibreries locals que donen suport a la cultura i a les reivindicacions. Algunes editorials fins i tot s’han sumat a la iniciativa.

Fotos: Núria Alcaraz i Adrià Font en l’entrevista amb el Diari de la llengua a la plaça Universitat, a Barcelona / Raül G. Aranzueque