El català es castellanitza

La interferència dels idiomes hegemònics fa que la llengua vagi perdent els trets fonètics propis

Els darrers temps ha fet fortuna la noció d’emergència lingüística aplicada al català. El concepte adoptat per la Plataforma per la Llengua es fa servir normalment per advertir del retrocés en l’ús social del català, però, segons adverteixen els lingüistes, la llengua també s’erosiona per altres raons, una de les quals, la pèrdua dels trets fonètics propis.

“La interferència fonètica, encara que sigui invisible per als profans, és igual d’important que la lèxica o més i va més de pressa perquè és invisible”, alerta el filòleg i divulgador lingüístic Pau Vidal. “La canalla i el jovent ja han naturalitzat els tancaments vocàlics de la e, la o i la neutra. Fins i tot hi ha una locutora de TV3 que tanca sistemàticament la e, però el que m’amoïna més és la prosòdia”, diu Vidal. “Quan sentim gent caminant per davant nostre potser no reconeixem què diuen però sabem que són italians o russos per la cantarella, la prosòdia. Ara la penetració prosòdica del castellà és tan violenta i tan poc combatuda que no pots distingir si són catalans o castellans perquè el coixí prosòdic ja és pràcticament idèntic, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona”, assenyala Vidal, que avisa que això “és tan important per a l’estructura de la llengua com els trets lèxics i sintàctics”.

Francesc Bernat, professor d’Història de la llengua de la Universitat de Barcelona (UB) adverteix que els trets fonètics en reculada són “els que no coincideixen amb el castellà: la essa sonora, les fricatives palatals (com la jota de Jaume), les consonants sonores, la vocal neutra i la e i o obertes”. Molts parlants fan un “calc del sistema fonètic del castellà” quan s’expressen de forma oral pel “contacte amb una llengua fortíssima” com el castellà o el francès a la Catalunya Nord o l’italià a l’Alguer, diu Bernat.

Bona part d’aquesta interferència fonètica és conseqüència de l’arribada massiva de persones amb una llengua diferent del català i, tot i que n’hi ha milions que han adoptat el català com una de les seves llengües habituals, “el substrat fonètic de la llengua original apareix en la llengua adoptada” i pot fer que la fonètica originària del català es vagi diluint entre els parlants, segons observa Enric Gomà, escriptor i divulgador lingüístic. Gomà recorda que durant el primer terç del segle XX ja van arribar a Catalunya moltes persones provinents de diverses parts de l’Estat espanyol que van incorporar un “substrat castellà” a la fonètica catalana amb trets com l’ensordiment de les esses i la supressió de la vocal neutra. Ara que també ha arribat molta gent de fora del domini lingüístic “no podem pretendre que la fonètica no canviï”, remarca Gomà.

La interferència fonètica sembla molt difícil de capgirar, però es pot fer res per mirar de frenar-la o, si més no, esmorteir-la? Pau Vidal creu que “s’hi pot fer ben poca cosa”. “Hi ha moltes vies d’aigua i l’única possibilitat seria eliminar radicalment castellà de la nostra vida, que el castellà fos una llengua estrangera com l’anglès, però hauria de ser una mesura col·lectiva”, diu el filòleg, que assenyala, però, altres mesures més factibles com les que ja s’estan prenent en el sistema educatiu català, que van en la línia d’exigir més coneixement de llengua i d’introduir la sociolingüística als futurs docents, unes mesures que haurien de tenir incidència en la qualitat de la fonètica a les aules. 

Francesc Bernat coincideix a assenyalar la necessitat de “reforçar el paper del català en l’ensenyament i la immersió lingüística” i a elevar el nivell d’exigència a l’hora d’atorgar certificat de català als graduats en batxillerat a qui proposa que se’ls faci un examen en què acreditin el nivell real de llengua. També planteja que se sigui més exigent amb els coneixements de català per accedir a determinades feines, especialment en persones influents que surten sovint als mitjans de comunicació, i posa com exemple de cura amb la llengua que hi ha a l’Estat francès. “Els polítics francesos parlen de forma immaculada i aquí fan pena”, destaca.

Molts professors, sobretot els de llengua catalana, es queixen sovint que no estan prou acompanyats en la tasca d’exercir com a referents lingüístics dels alumnes. Una part important dels docents canvien al castellà a les primeres de canvi i entre els mestres hi ha “fonètiques molt diverses, bones i molt dolentes, interferides i sense interferir”, afirma Enric Gomà. Les proves de català que es fan als aspirants a docents haurien de servir, entre altres coses, per apujar el nivell de fonètica als centres educatius.

Però, com també es diu sovint, l’escola no ho pot assumir tot i, encara menys, en un món en què els joves estan exposats a molts altres estímuls lingüístics. Els referents dels joves són clau a l’hora d’influir en la seva manera de parlar i, amb freqüència, se’ls responsabilitza de les mancances lingüístiques del seu públic. Per tenir referents de qualitat, Vidal aconsella “alimentar-se de fonts pròpies” a l’hora de consumir continguts a les xarxes socials i seguir “tiktokers i youtubers del país”. “Hi ha bons models de llengua. No tots ho són, però de trenta n’hi haurà sis o set de bons”, diu Vidal en relació a la fonètica dels creadors de contingut en català.

Els experts consultats pel Diari de la llengua recomanen no fer-se mala sang amb la fonètica i altres aspectes lingüístics dels grups de música en català per més descurats que siguin i més castellanismes que introdueixin a les cançons. Al cap i a la fi –diuen–, s’expressen en el mateix llenguatge que el públic a qui s’adrecen i, com a artistes, els toca ser transgressors. A més, juguen un paper important a l’hora d’estendre un sentiment de pertinença a la llengua pròpia que compensa els eventuals perjudicis.

A diferència del que passa amb el coneixement i l’ús social de la llengua, no hi ha cap estudi actual ni cap enquesta que mesuri l’evolució del català des del punt de vista fonètic, però l’observació de la parla dels més grans i la dels més joves i els documents sonors de les converses del jovent de fa unes dècades demostren que la interferència creixent del castellà és evident.

“Jo intentaria no viure els canvis fonètics amb dolor i desesperació”, recomana Gomà. Ara bé, el risc que el català es mimetitzi amb llengües de tants milions de parlants com el castellà, el francès i l’italià és ben real per poc visible que sigui el fenomen.

Foto: R. G. A.