“Catalunya és una esperança per a Occitània”

Entrevista a la revitalitzadora lingüística Mariona Miret

Mariona Miret és revitalitzadora lingüística, un ofici que, d’entrada, crida l’atenció, però que pren tot el sentit quan explica totes les arestes de la seva feina amb un entusiasme encomanadís. El Diari de la llengua ha parlat amb ella perquè ens expliqui la tasca que fa per les llengües minoritzades i, particularment, per l’occità.

Què és un revitalitzador lingüístic?

És una persona que treballa per donar vida a les llengües minoritzades perquè n’hi ha que en tenen poca amb els processos de substitució lingüística que hi ha hagut. Vull trobar maneres de donar-los vida i d’inspirar altres persones.

I quines coses fa una revitalitzadora lingüística?

Faig diferents serveis: Una branca és la traducció, de català a l’aranès, que és el que més em demanen. També faig relacions internacionals de les llengües. Per exemple, representar associacions de llengües com la Chambra d’Oc en organismes internacionals com la European Language Equality Network (ELEN) i en congressos de llengües i campanyes concretes com les que volen reforçar els lligams entre Catalunya i Occitània. Una altra branca és l’organització d’esdeveniments. A Lleida, per exemple, des de la Secció d’Occità Aranès de l’Institut d’Estudis Ilerdenc, fem Òc Cultura, que és un festival per ensenyar tota la diversitat i riquesa de la cultura occitana al públic de Lleida. També formo part del comitè organitzador del Premi Ostana, que és el festival de la biodiversitat lingüística i se celebra a les valls occitanes d’Itàlia. Últimament he fet recitals de poesia, que és una cosa que cada cop em demanen més, ja sigui en occità o en altres llengües minoritzades.

D’on us ve l’interès per l’occità?

Em ve d’estudiar Filologia Catalana i Estudis Occitans a Lleida. Quan em vaig apuntar a la carrera no tenia un interès especials per l’occità perquè no en sabia absolutament res, però hi vaig trobar com un mirall de la cultura catalana, com si fos una cultura germana bessona i em va agradar molt. Vaig seguir explorant, vaig fer la menció occitana i quan vaig acabar la carrera vaig anar a la Vall d’Aran i vaig treballar amb ells en diferents projectes.

També heu viscut a fora.

Durant molts anys vaig estar vivint a l’estranger, vaig fer relacions internacionals. Les feines clàssiques de llengües pures com fer de professora, no m’agradaven i les relacions internacionals pures, tampoc. Quan vivia a Brussel·les em vaig interessar en diferents òrgans de llengües i em vaig adonar que el que a mi m’agradava era combinar les llengües i les relacions internacionals, especialment la cultura catalana i l’occitana. En un viatge per la vall d’Aosta, vaig conèixer el francoprovençal. Vaig baixar cap al Piemont i em vaig posar en contacte amb la Ines Cavalcanti, que és la cap de la Chambra d’Oc, i em va convidar a anar a casa seva i quedar-m’hi els dies que volgués.

Hi ha gaires diferències entre l’occità que es parla a la vall d’Aran i el del Piemont?

Els dialectes occitans són bastant allunyats, però són intercomprensibles. Vaig conformar una relació molt familiar i molt íntima amb ells i havent començat amb l’aranès vaig acabar a l’altre costat: del més occidental d’Occitània a més oriental.

Hem de començar a dir que a Europa tenim llengües indígenes

En tot el territori d’Occitània hi ha la consciència que parlen una llengua comuna i que tenen una cultura comuna?

Ara sí.

Això vol dir que abans no?

Abans no. Cap als anys setanta o vuitanta les persones pensaven que parlaven un patuès, una llengua vulgar. A Itàlia li deien parlar “a nostro modo” i encara ara l’hi diuen, però ara saben que és occità. Als anys setanta i vuitanta van sorgir moviments panoccitans, partits i esdeveniments com l’Estivada de Rodés, que feien que gent de tots els territoris d’Occitània s’ajuntessin. A través de l’activisme cultural van descobrir que tenien una llengua comuna, que el que es parlava en un costat d’Itàlia, o de França o de la Vall d’Aran era una mateixa llengua i ara sí, hi ha una consciència comuna.

Hi ha un estàndard comú?

Hi ha un estàndard basat en el llenguadocià i hi ha moltes persones de diferents dialectes que l’han adoptat, però costa. En totes les llengües minoritzades l’estàndard és una cosa que no acaba d’agafar. L’adoptem perquè és fàcil per comunicar-nos entre tots, té trets de llengua bastant centrals, però fa que hi hagi dialectes que tenen molta menys presència als mitjans, que no se sentin tan reconeguts. El gascó i el llenguadocià tenen bastanta presència als mitjans.

En quins mitjans?

N’hi ha molts: Òc Tele, Radio País, les revistes Lo Diari, Òc, Reclams i el Jornalet, diari en línia que s’impulsa des de Catalunya. L’estàndard que s’ha adoptat per a la premsa, per als diferents diaris en les últimes dècades ha tingut una acceptació pràctica per part dels parlants. L’autoritat és la gramàtica de Loís Alibèrt, que va intentar agrupar tots els parlars i va fer un estàndard a partir del llenguadocià.

Fins a quin punt l’occità és una llengua amenaçada?

Està força amenaçada. Ethnologue, que és qui fa les classificacions de llengües, va revisar-ne recentment l’estatus i ara la classifica com a amenaçada. No irreversible, però tampoc en els últims estadis abans de desaparèixer. De tota manera, hi ha més consciència. Segons l’última enquesta sociolingüística de l’occità, vuit de cada deu persones voldrien que la llengua fos més present en l’educació: a França hi ha les escoles Calandreta, l’escola bilingüe francès-occità… Hi ha uns 12.500 alumnes que reben educació en occità a França (i uns 40.000-50.000 joves que reben ensenyament de l’occità entre 2 i 3 hores/setmana), i de parlants s’estima que n’hi ha entre 500.000 i un milió.

I a la Vall d’Aran com està l’occità?

Es podria desplegar la llei de l’aranès a poc a poc, però hi ha molt pocs professionals. Si s’ha de desplegar, ens hi hem de posar ja. Jo convido tothom qui pugui llegir aquesta entrevista que es posi a estudiar la llengua. No hi ha prou professionals i hi ha moltes expectatives de futur per a gent que s’hi vulgui dedicar.

Gent de l’Aran, de Catalunya?

D’on sigui. Catalunya és una esperança per a Occitània. El potencial pou d’activistes que poden potenciar l’aranès en molts casos està a Catalunya i penso que pot començar a passar si ens hi interessem més, si en parlem més, si obrim l’esperit, si hi ha curiositat. Ara s’han obert cursos d’aranès a la Universitat de Barcelona, n’hi ha a diferents llocs de tot Catalunya. Penso que hi ha molta feina a fer.

L’ONU ha declarat el període 2022-2032 com la Dècada de les Llengües Indígenes. Quin impacte pot tenir aquest fet?

Vam estar-hi treballant fa un parell d’anys, en l’any de preparació perquè al Forum for indigenous issues hi ha representades diferents regions socioeconòmiques del món on hi ha pobles indígenes, però Europa occidental no hi és i, per tant, les llengües minoritzades d’Europa no hi són.

Deu ser per les connotacions de la paraula indígena.

Com a membre de ple dret les nostres llengües no hi són en aquesta Dècada. Vam lluitar per ser-hi en igualtat de condicions perquè, tot i que, tret del sami, no siguem pobles indígenes, sí que tenim llengües indígenes, autòctones d’aquí. Hem de començar a dir que tenim llengües indígenes. Aquesta Dècada no disposa de gaires diners, però sí que pot ser un ganxo per posar en comú les iniciatives que ja fem, penjar-les a la plataforma que tenen i intercanviar més entre minories. Cal expandir la consciència, informar la gent, conscienciar del valor de la riquesa de la diversitat lingüística.

I com es fa això?

Per a mi, el més important és el microactivisme: ser assertiu amb la llengua cada dia, no canviar de llengua. Aquests petits gestos que fas cada dia tenen influència en l’actitud d’una altra persona i aquí es poden guanyar parlants cada dia. Hi ha persones que s’han interessat per una llengua de grans. A Occitània i a altres llocs passa molt.

Les polítiques lingüístiques soles no fan res i els activistes, les ONG i els educadors no fem res sols, ens hem de coordinar

Hi ha més consciència global de la necessitat de preservar les llengües autòctones? A Amèrica, per exemple, cada vegada els governs tenen més en compte les llengües autòctones i legislen per protegir-les. Hi ha un moviment global que va en aquest sentit?

Diria que cada cop arribem a més persones i cada cop hi ha més informació de totes les causes. Estem més informats en un munt d’activismes: el climàtic, en temes LGTBI, feminismes i el de les llengües també. També pot haver-hi postureig en molts governs, que volen quedar bé i volen guanyar part de l’electorat. Les persones que tenen interès en la cultura veuen fàcilment en una cultura minoritària alguna cosa que no hi ha en una cultura majoritària. Hi ha coses que només es poden dir en llengües minoritàries, obres literàries, maneres de parlar, de viure, d’expressar i de sentir.

Es pot fer una analogia entre la necessitat de tenir cura de la biodiverstitat i de  la diversitat lingüística?

Sí, i,  a més, les dues van lligades. Hi ha molts estudis que mostren que als llocs on hi ha més biodiversitat és on  hi ha més diversitat de llengües. Moltes llengües tenen un coneixement particular de les espècies de plantes i si perdem aquestes llengües perdem tot això, que és resiliència per al canvi climàtic. Amb les llengües hem de fer macrocampanyes per incidir en les petites consciències individuals del nombre màxim de persones.

I qui hi ha de fer, això, a part dels activistes? Els governs?

Els governs, l’educació, els mitjans de comunicació… tothom. Els governs han d’ajudar. Les polítiques lingüístiques soles no fan res i els activistes, les ONG i els educadors no fem res sols, ens hem de coordinar.

Sou optimista pel que fa a la revitalització de les llengües?

La veritat és que el panorama no dona per ser optimista, però les minories ens hem encallat aquí durant molt de temps dient: ai pobrets de nosaltres, no ens escolta ningú…

I llavors hi ha el risc de no fer res.

Hi ha el risc de quedar-se sense fer res, com si això fos irreversible i tot és reversible. Depèn de l’objectiu que tinguem. Potser tot el que voldríem no és possible, però un punt intermig sí. I la tecnologia pot fer molt. Potser tindrem un xip al cervell d’aquí a quinze anys o vint que permetrà que jo parli en català i una altra persona ho rebi en friülà.

Per això hi ha projectes com l’AINA.

Exacte. I també hi ha l’Araina, que és de reconeixement de veu en aranès. Hi ha treballat Col·lectivaT, que és una cooperativa de Barcelona. Softcatalà també ha fet una gran feina. A Occitània hi ha el Congrés permanent de la lenga occitana, que s’ocupa de desenvolupar tecnologies lingüístiques. S’han fet molts passos a nivell de tecnologies lingüístiques que ajuden moltíssim i permeten mirar al futur amb optimisme.