La minorització lingüística també és diversa

Llengües europees com el català, l’ucraïnès i l’islandès viuen sota l’amenaça de la pressió d’idiomes molt grans, però amb circumstàncies molt diferents

Europa és un continent molt divers amb centenars de llengües, bona part de les quals, amenaçades per la pressió dels idiomes més grans. Els parlants d’aquestes llengües acostumen a posar-les totes en un mateix sac, com si totes tinguessin els mateixos problemes i, tot i que hi ha el denominador comú de la minorització, cadascuna té unes amenaces específiques, sovint molt diferents de les altres, que convé conèixer per tenir una visió global del panorama continental.

Això és el que es va mirar de fer en la jornada Minorització lingüística. Casos, experiències i respostes a Europa, que es va fer el dijous passat a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), a Barcelona. Durant l’acte organitzat pel CIEMEN, la Fundació Irla i la Coppieters Foundation, es van mostrar els casos de l’ucraïnès i l’islandès, que són especialment interessants perquè es tracta de dues llengües que tenen un estat al darrere i, malgrat tot, no tenen la vida plàcida que es pot pressuposar als qui disposen d’una eina tan potent.

En el cas de l’ucraïnès, la situació és excepcional. Ha passat, en les darreres dècades, de ser un idioma oprimit per l’imperialisme rus, a ser la llengua oficial de l’estat i, així i tot, tenir poc prestigi social, a ser instrumentalitzada per justificar invasions i a convertir-se en la llengua de la resistència.

Hanna Perkhoda, professora d’Història de la Universitat de Lausana i ucraïnesa russòfona, va explicar que fins al 2014, any en què Rússia va envair la península de Crimea, tot i ser la llengua oficial del país, l’ucraïnès encara tenia l’estigma de ser l’idioma dels marginats i el rus, el de la modernitat. “Parlar ucraïnès al carrer a Kíiv, la capital, causava sorpresa”, va relatar Perkhoda, que va confessar que de petita li havia fet vergonya que els seus amics veiessin els seus avis parlar ucraïnès.

A partir del 2014 –va dir la professora–, el govern ucraïnès va començar a fer lleis per garantir la presència de la llengua a l’escola i a les institucions. Arran de la invasió russa del 2022, justificada en part pel president rus, Vladímir Putin, per “protegir” els russòfons d’un suposat “genocidi lingüístic a Ucraïna, l’ucraïnès es va convertir en la llengua de la resistència contra l’invasor.

Molts russòfons han passat, de la nit al dia, a adoptar l’ucraïnès com a llengua habitual. “Parlar rus pot ser vist com ser lleial a Rússia i a Putin, encara que no sigui així”, diu Perkhoda. El resultat: s’ha malmès la coexistència pacífica de les dues llengües perquè Putin ha utilitzat l’idioma “com una arma de guerra”.

El cas de l’islandès no té, per sort, els tons bèl·lics de l’ucraïnès. Aquí l’amenaça per aquesta llengua parlada per unes 400.000 persones prové de dos grans factors: el demogràfic (la immigració) i el turisme.

Ari Páll Kristinsson, professor d’investigació de l’Institut d’Estudis Islandesos Árni Magnússon, va explicar que Islàndia ha passat de tenir un 2% d’immigrants el 1994 a un 17% el 2024. El problema és que per a moltes feines n’hi ha prou amb parlar anglès, la llengua franca internacional, que és també l’idioma visible en moltes botigues i establiments.

Tot plegat ha fet –explica Magnússon– que “paradoxalment l’islandès, que és la llengua majoritària de la població, es vegi com una llengua minoritària, perdedora”. Aquest fet ha servir perquè els polítics hagin pres consciència del problema i el 2011 es va aprovar, per primer cop, una legislació lingüística al país, que establia l’islandès com a llengua nacional i de les institucions. L’any 2019 es va anar un pas més enllà i es van començar a fer campanyes de conscienciació per a la població i els darrers anys s’han posat en marxa programes de finançament perquè l’islandès estigui present en eines tecnològiques com la traducció, els correctors i el reconeixement de veu.

“Es dona una paradoxa en la identitat islandesa. Es té molta cura a protegir la cultura pròpia i l’islandès com a llengua literària i, en canvi, per a qüestions pràctiques, com els diners s’imposa l’anglès. Es parla anglès a la feina i es veu Netflix en anglès”, resumeix el professor.

Iniciatives del Parlament Europeu

L’hegemonia de l’anglès preocupa i no només a les llengües amb menys parlants i les mitjanes, sinó també a idiomes grans com el francès. Inaki Irazabalbeitia, representant de la Coppieters Foundation, va explicar que el Parlament Europeu té un Intergrup de Minories Nacionals i Llengües del qual ell va formar part quan era eurodiputat, que pressiona perquè se senti la veu de les llengües minoritzades d’Europa. La Comissió Europea i el Parlament han dut a terme diverses iniciatives els darrers anys per protegir aquests idiomes, però sovint topen amb l’argument que molts aspectes són de competència estatal i els estats no sempre són sensibles amb la diversitat lingüística. A més, passa sovint, recorda Irazabalbeitia, que el Consell Europeu –els estats– acaben diluint o rebutjant les propostes de l’Eurocambra.

Les llengües minoritzades d’Europa no ho tenen fàcil per sobreviure davant els idiomes imposats pels seus estats i idiomes globals com l’anglès. Per això és important que, malgrat la varietat de circumstàncies a què s’enfronten, facin front comú a favor de la diversitat lingüística.

Foto: Jornada ‘Minorització lingüística. Casos, experiències i respostes a Europa’ a l’Institut d’Estudis Catalans / R. G. A.