“Soc ‘influencer’ en aragonès perquè calia cobrir un forat de la llengua”

Entrevista a Silvia Cebolla, divulgadora i activista de la llengua aragonesa

L’aragonès i el català viuen una situació complicada a l’Aragó, on hi governa un executiu hostil a aquestes dues llengües, que ha aturat els avenços que s’havien fet la legislatura passada. Parlem de la situació de l’aragonès amb Silvia Cebolla, divulgadora i activista de la llengua aragonesa, que es va fer coneguda quan va presentar el programa Charrín Charrán a Aragón TV.

D’on us ve la passió de la llengua aragonesa. De petita no la parlàveu, oi?

No, jo soc neoparlant. La meva passió per la llengua aragonesa va començar d’adolescent perquè jo, de petita, anava sempre de vacances al Pirineu, a Escalona, al Sobrarb, que és un lloc que està a prop d’Ainsa, i per aquelles zones es parlava aragonès i sempre he tingut aquest interès. Quan vaig arribar a l’adolescència vaig decidir que volia aprendre’l, però no era tan fàcil com ara perquè la gent no el coneixia tant. No m’atrevia a dir a la meva família que volia aprendre aragonès perquè era una cosa rara. La gent no s’apuntava a aquests cursos i jo tampoc coneixia ningú que sabés aragonès o que em pogués dir on em podia apuntar a aprendre’n. Al final vaig accedir Nogará i en aquell moment va començar el meu recorregut per la llengua. Des de petita jo ja sabia que a l’Aragó s’hi parlava una altra llengua que no era castellà.

Hi ha aragonesos que no saben que a l’Aragó també s’hi parla aragonès i català? 

Hi ha molta gent d’Aragó que no ho saben, però cada dia menys. Potser sí que saben que es parla alguna cosa, però a la gent rebutja molt que es parla català a l’Aragó. És una cosa que crea un gran conflicte. De l’aragonès pensen que és una llengua extinta. Ara, com que s’ha posat a sobre de la taula i surt als mitjans de comunicació, la gent sí que sap que existeix i moltes vegades,la gent que no el coneix diu: “ah, allò de la fabla”. Això de la fabla és una cosa que la gent coneix en l’imaginari popular d’Aragó perquè tothom, en algun moment, ha sentit jotes que són en aragonès i la gent les identifica amb la fabla. Quan jo els dic que parlo aragonès em diuen: “I això què és, fabla?”.

Passa també amb l’asturià, que li diuen ‘bable’.

Sí, però jo crec que l’asturià està més acceptat i la gent que diu bable no ho diu amb tant de menyspreu com amb l’aragonès. Quan diuen això de la fabla ho diuen com una cosa folklòrica que no existeix en realitat i que no és una llengua articulada. La gent té aquesta consciència i amb el tema del català, la gent ho sap, no ho vol admetre perquè és un tema conflictiu i diuen que parlen fragatí.

Els últims anys hi ha hagut més consciència de la necessitat de preservar l’aragonès?

Prou que sí. Hi ha hagut un canvi gegant els últims anys. Jo fa vint anys que vaig començar a aprendre aragonès i he vist una evolució molt gran. Quan vaig començar a aprendre’l, gairebé ningú sabia el que era l’aragonès i quan deia que m’havia apuntat a classes d’aragonès la gent em  mirava com si fos una marciana. Ara, quan diu que parles aragonès la gent no ho troba estrany i, encara que et diguin “allò de la fabla” saben de què estem parlant. 

Cada dia hi ha menys gent que no sap que a l’Aragó s’hi parla català i aragonès

Per què hi ha hagut aquest canvi?

Gràcies a la feina de moltes associacions durant molts anys. Jo vaig presentar el primer programa que va sortir en la televisió pública, que va ser en aragonès, Charrín Charrán, i això va fer que l’aragonès sortís al carrer perquè es va fer públic. Ningú no podia dir que no es parlava aragonès perquè el veien en un programa de televisió.

Quin impacte va tenir Charrín Charrán?

Va tenir un impacte molt gran. Avui dia encara s’emet en redifusió i hi ha gent que em reconeix pel carrer. Va tenir molt d’impacte perquè molta gent va prendre consciència que es parlava una altra llengua a l’Aragó que no era el castellà, ni tampoc el català, que es parla a la Franja. També es va conèixer més enllà d’Aragó, en llocs com Catalunya, Astúries i Euskal Herria.

Per què es va acabar el programa?

Per raons polítiques. Hi ha hagut diversos canvis de govern i van canviant les programacions. El programa va durar tres anys i després en van posar un altre, que també era en aragonès i era diferent, A escampar la boira, i, en lloc de fer una aposta per tenir dos programes en emissió en aragonès que, a més, eren per a públics diferents i compatibles, en van treure un per posar-ne un altre. Després, com que Jorge Pueyo [el presentador d’A escampar la boira] és diputat, no pot estar a la televisió pública i amb aquest pretext ho van treure tot. Ara el que fan és posar en redifusió coses en aragonès per no anar contra la llei de llengües, que diu que ha d’haver-hi contingut en aragonès a Aragón TV. Això ho compleixen i els costa zero euros. També ho posen a les nou o les deu del matí de diumenge, que és una hora en què la gent no ho veu. La voluntat política ha fet que no continuï endavant.

Tot i això, continueu promovent l’aragonès a través de les xarxes socials i YouTube.

És una cosa que he fet sempre, des que vaig començar a aprendre aragonès. Quan en vaig aprendre vaig fer de mestre a Nogará, que és l’associació a la qual pertanyo. Després, he fet altres coses. Abans que comencés Charrín Charrán ho feia en un canal de YouTube. Ara, que és mes moda Instagram, faig servir Instagram. Sempre miro de cobrir aquests forats perquè no som tants els militants de l’aragonès. Molta gent coneix la llengua, però, cal fer-ne difusió. Calia cobrir un forat i que hi hagués una influencer en aragonès, que és una cosa que no existia.

Sou l’única?

Sí, ara sí. Soc l’única influencer en aragonès. És així. Hi havia més comptes en aragonès de pòdcasts, de vocabulari… Però amb la figura d’influencer soc l’única. La resta fa un altre tipus de difusió de l’aragonès.

No teniu competència.

No, però em faria goig tenir-ne.

En la vida quotidiana feu servir l’aragonès? En quins àmbits el parleu?

Jo parlo aragonès tots els dies, però no sempre puc parlar-lo tant com m’agradaria, perquè les meves circumstàncies vitals van canviant. Aquests anys he fet molt de cercle de persones amb les quals parlo en aragonès i tinc amistats amb qui parlo aragonès. Amb una de les meves millors amigues parlem aragonès i parlem cada dia més o menys estona. Abans tenia una parella amb qui convivia i amb ell parlava en aragonès. Va coincidir quan feia el programa Charrín Charrán i el 80% del temps parlava en aragonès. Ara parlo amb amigues en aragonès. Com que vaig canviar de feina, i ara en faig una de més administrativa, he passat de parlar aragonès un 80% de la meva via diària a un 15% o un 20%. El fet de fer contingut diari en aragonès, però, fa que cada dia estigui en contacte amb la llengua. M’agradaria tenir el 80% del meu dia en aragonès, però les circumstàncies vitals tampoc pots triar-les.

L’aragonès és considerada per la Unesco una llengua en perill d’extinció. Què es pot fer per preservar la llengua?

Una de les coses més importants i per la qual estem lluitant és que l’aragonès sigui reconegut institucionalment com una llengua oficial. Això ja li donaria un estatus que faria que tingués una protecció especial. L’aragonès és una de les llengües europees en més perill d’extinció i amb el suport de les institucions es podrien oferir moltes més activitats i molta més oferta. Hauria de ser present en l’educació, per exemple, i que els mitjans de comunicació en fessin més difusió. Jo crec que aquesta és la clau per protegir l’aragonès perquè sense aquesta protecció legal, nosaltres, com a persones, podem fer moltes coses, però no som capaços d’arribar a tota la societat aragonesa.

L’aragonès és una de les llengües europees en més perill d’extinció i és vital que sigui oficial

L’altre dia, les Corts aragoneses van votant contra la proposta de Vox d’eliminar l’aragonès i el català com a llengües pròpies de l’Aragó. El clima polític és difícil.

La situació política actual no és beneficiosa per a la llengua, una llengua en perill d’extinció i, en lloc de protegir-la el que volen fer és eliminar la poca protecció que té. La llei de llengües es va fer el 2010, és a dir, fa quatre dies. En comparació amb la situació del català és com si fóssim als anys setanta. La llengua està en perill i la gent que parla aragonès com a llengua nadiua es va morint i, encara que hi hagi molta gent com jo que aprèn aragonès, la situació no és fàcil.

Diverses associacions han demanat que l’aragonès i el català d’Aragó siguin declarats bens d’interès cultural. Això suposaria un avenç important?

Prou que sí. Una de les coses que fem sempre les associacions i les persones que militem lingüísticament és fer veure a la societat aragonesa que les llengües són un patrimoni immaterial. A l’Aragó, com a tot arreu, es té molt de patrimoni: esglésies, castells, paisatges… i la gent si que té molt d’amor per això. Fer que l’aragonès fos un bé d’interès cultural li donaria una protecció, no la mateixa que una llengua oficial, però ja no podrien fer les coses que fan com fer-li mal o llevar-li rang de protecció, que és el que volen fer ara. És un camí camí intermedi.

Que sigui reconegut de forma oficial a l’Estatut d’Autonomia és impensable ara?

Jo sempre hi tinc l’esperança perquè soc molt optimista. Si no, no seria aquí. Però és veritat que ara no som en un bon moment polític. Però també penso sempre que  aquestes coses són canviants. Al cap i a la fi, les legislatures duren quatre anys i mai no sabem què passarà a la següent o quins moviments hi haurà. Sempre hi ha moments més favorables i més en contra. Ara som en un moment complicat, però jo continuaré lluitant. L’objectiu és l’oficialitat, però tot el que puguem fer pel camí es farà.

En la legislatura passada es van fer coses importants per a la llengua com la posada en marxa de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i la nova ortografia aragonesa i ara han retallat el pressupost a l’Acadèmia Aragonés de la Llengua.

No és que l’hagin retallat. No tenen pressupost. Es van fer molts avenços perquè hi havia una Direcció de Política Lingüística que tenia pressupostos destinats a l’aragonès. Vox i aquesta mena de partits se’n queixaven quan era com un 0,1% dels pressupostos, uns deu cèntims per persona d’Aragó, una cosa ridícula. A la gent de dretes no els sembla bé, però amb l’aragonès es queixen menys: el conflicte més polític ve pel català. Es van fer aquests avenços i ara han desfet la Direcció General. El poc pressupost que tenia s’ha tallat i tot el que es fa, a hores d’ara, per l’aragonès és voluntari, tret d’alguna partida d’alguna cosa concreta que pot ser que si es demana se subvencioni. Però una partida per a l’aragonés no existeix. L’altre dia, xerrant amb un acadèmic, em va dir que la feina que estan fent ara de revisar l’ortografia i la gramàtica que s’ha publicat l’estan fent de franc, que és voluntari. Com qualsevol associació d’aragonès.

Quins plans teniu en relació amb l’aragonès. Teniu algun projecte nou en marxa?

El meu pla és continuar endavant amb les xarxes socials perquè crec que és una finestra al món. Ara estic més posada en Instagram i en TikTok perquè és el que s’estila ara, però si canvia la tendència jo canviaré la tendència, perquè l’important és difondre l’aragonés. Em faria goig, a nivell personal, crear algun projecte de formació o d’alguna cosa així en la qual jo m’hi pugui dedicar més professionalment, a més de continuar-ho fet com un hobby i com una militància. Al cap i a la fi, quan professionalitzes aquesta mena de coses hi pots a dedicar molt més temps, temps de qualitat i no en teu temps lliure en què que no pots dedicar-hi tantes hores.