“Calen creadors de continguts que ballin davant la càmera i facin els reptes de moda en català”

Entrevista a Aida Roca, la Filòloga de Guàrdia

Aida Roca, més coneguda com la Filòloga de Guàrdia, triomfa a les xarxes socials, especialment Instagram i TikTok, amb una sèrie de vídeos, generalment curts, sobre la llengua catalana. Ara, a més, ha publicat el llibre En nom de Punkpeu Fabra. El manual de català per guanyar tots els debats lingüístics de sobretaula (Fanbooks), en què exposa la seva visió sobre el català.

Com va sorgir el projecte de la Filòloga de Guàrdia?

Va sorgir en temps de pandèmia. Tot just havíem acabat la quarantena i jo aquells dies vaig consumir moltíssim contingut, sobretot de YouTube. Tenia dos referents sobretot, que eren la Ter i el Jaime Altozano. La Ter fa contingut divulgatiu sobre arquitectura, però un to superdistès. La seva forma de comunicar i d’explicar els seus coneixements, en realitat acadèmics i tècnics, em semblava fascinant perquè no em semblava que m’estiguessin fent cap classe, sinó que, senzillament, m’ho passava igual de bé que mirant contingut d’humor. Així que, com que volia que allò existís en la matèria en què jo estic especialitzada, que és la llengua catalana, de la manera que m’agradaria consumir-lo, vaig començar a intentar-ho. Després m’he anat especialitzant en Instagram i TikTok.

Us hi guanyeu la vida?

Ara mateix, sí. Els números fins ara han sortit, però és veritat que és una vida bastant inestable, a vegades de fer moltíssimes hores perquè arribin a sortir els números.

A més dels vídeos, feu altres coses, oi?

Exacte. La font d’ingressos principal són els vídeos i les xerrades. He treballat amb serveis territorials de Tortosa, de Tarragona i també he fet alguna coseat amb Òmnium. Són institucions que m’encarreguen vídeos perquè els interessa que existeixi aquest tipus de contingut o gent que vol fer publicitat.

Us ha sorprès l’èxit dels vídeos?

Moltes vegades sí. Jo tenia l’objectiu d’arribar a 10.000 seguidors a Instagram, que és on hi tinc més seguidors, i ara ja en tinc més de 36.000 a qui els interessa la llengua catalana i els sembla prou apassionant per seguir-me. Per a mi és molt positiu.

Quin és el perfil dels seguidors?

Pel que fa a edats, els seguidors estan concentrats en un bloc d’entre els 25 i 34 anys, però en les franges anteriors i posteriors també hi tinc bastanta gent. En les firmes de llibres hi ha hagut seguidors que anaven dels nou i deu anys fins als setanta o vuitanta. Jo no faig un contingut pensat per a un perfil concret. L’únic requisit perquè et pugui interessar és que t’interessi la llengua catalana i que t’ho vulguis passar bé perquè jo no marxo d’aquest to d’humor i distès.

A vegades la gent es pensa que només hi ha l’estàndard de Barcelona

Per què interessa tant la llengua catalana?

La llengua és una cosa que portem a dintre, que forma part de nosaltres. De la mateixa manera que et pot interessar com funciona el cor, que és una cosa que et batega i que et permet mantindre’t amb vida, la llengua també és una cosa que fa que la teva vida sigui com és. Els éssers humans sense llengua seríem, senzillament, animals i ja està. I, és clar, cada llengua conforma la teva identitat. Si vas per Alemanya i trobes algú que parla català, de seguida empatitzes més amb aquella persona perquè la llengua també és una part que et determina biològicament. És una cosa que portem dintre i ens interessa conèixer-nos, suposo.

N’hi ha que diuen que als joves no els interessa gaire la llengua. Hi esteu d’acord?

Suposo que, sobretot en l’adolescència, és natural que hi hagi un altre tipus d’interessos més egoistes perquè és una etapa en què les persones estan construint la seva identitat personal. Potser miren més de sobreviure entre el seu entorn i d’encaixar entre els seus amics i la llengua, o com a mínim la defensa de la llengua, queda en un segon pla. Potser t’interessa més saber quina és la llengua que necessites per encaixar dintre de l’escola i no tant quina és la llengua que parlen els teus pares. És aquella època en què et distancies, en certa manera, del món adult  perquè necessites construir la teva identitat aïllada del que eren els teus pares. En aquesta època, potser des dels dotze fins als divuit anys, el català queda una miqueta en segon terme perquè no és una llengua de moda entre els joves.

Teniu bastants seguidors joves, però.

Sí, la majoria es concentren entre els 25 i els 34 anys, que penso que és una edat en què hi ha un interès per la llengua més general. Entre els 18 i els 24 n’hi tinc uns quants. És just l’etapa en què ja surts una miqueta de l’adolescència. Per exemple, a la universitat s’hi sent molt més català que a l’institut. Del període més crític no tinc tants seguidors. Aquesta gent té una falta de referents i jo tampoc soc exactament el referent que necessiten. Necessiten creadors de contingut que facin aquestes coses que sembla que siguin tan banals com ballar davant de la càmera o fer reptes que es posen de moda. Aquestes persones, si parlen bé català, faran més bé al català  de cara a les generacions més joves que no pas jo amb la meva tasca perquè jo abasto un públic bastant més genèric.

Per què heu fet un llibre si ja us anava tan bé a les xarxes?

Moltes vegades es diu que una de les coses que has de fer al llarg de la vida és escriure un llibre i és una cosa que m’havia passat pel cap. Vaig pensar que totes aquestes coses que estava compartint les hauria d’ordenar i em va sorgir la possibilitat de fer-ho. L’editora del llibre em va oferir fer un llibre de la manera que jo me l’havia imaginat quan havia somiat amb aquesta possibilitat. A Instagram tot és molt efímer. En canvi, en el llibre tot el que deixes escrit, en certa manera, té més permanència i és un altre format que també em venia de gust explorar.

A qui s’adreça?

Igual que el contingut de les xarxes, a qualsevol persona que li interessi la llengua catalana i que vulgui aprendre’n d’una forma més distesa. El llibre no té termes superespecífics ni supercomplicats que impedeixin que un xiquet de deu anys amb interès pugui llegir el llibre. Pot interessar a qualsevol edat. També reflexiona sobre temes relativament profunds i se’ls dona un enfocament prou didàctic que també pot resultar interessant per a persones que han fet una carrera de filologia o que tenen alguna especialitat relacionada amb el llibre.

Passem al contingut. Dieu que és l’ortografia no és tan important. Això és una provocació?

Sí, intenta ser provocador. De fet, una de les coses que he intentat fer a les xarxes i al llibre és mirar des d’altres òptiques conceptes de la llengua catalana. A vegades ens oblidem massa de la gramàtica i prioritzem molt l’ortografia. Per exemple, en un institut és més fàcil ensenyar l’ortografia, que són uns codis més o menys establerts, amb alguna excepció, però són relativament més fàcils d’explicar que no pas la gramàtica que, en definitiva, és la llengua viva, que no para de canviar, que té 30.000 excepcions i que implica tindre un coneixement molt més sòlid sobre la llengua.

També reivindiqueu la diversitat dialectal.

Inicialment reivindicava moltíssim el parlar col·loquial i ara el segueixo reivindicant, però des de l’estàndard. A les xarxes parlava català col·loquial. Deliberadament deia naltros, dingú… Deia moltes formes col·loquials que he anat aparcant. Dintre de l’estàndard hi ha algunes paraules que hi ha gent que es pensa que són incorrectes com tindre i vindre, que són genuïns del camp de Tarragona, que és d’on vinc. A vegades, la gent es pensa que no ho són perquè s’entén que l’estàndard és el Barcelona i se’ns oblida que també tenim paraules com meua, seua, xiquet, xiqueta, padrí com a sinònim d’avi, o maçana com a sinònim de poma…  Totes aquestes paraules també són estàndard i també les podem fer servir en tota mena de registres.

Potser els mitjans de comunicació no contribueixen gaire que es vegi aquesta riquesa.

Sí, exacte. Jo crec que hi ha una qüestió pràctica. Si tens la Corporació Catalana, que treballa des de Barcelona, és lògic que hi treballi més gent de la zona del voltant que no pas gent del Pallars o de Tortosa, que han de fer molts més quilòmetres per anar fins a Barcelona. El que ha passat és que les persones que sí que han fet aquests quilòmetres, que venen del Pallars, de Tortosa, de Lleida, o d’on sigui i tenen un parlar més diferent, han interpretat, segurament per falta d’informació, que el seu parlar era menys vàlid que el que estava parlant la majoria. Imites allò que veus i si només veus català oriental central, imites aquell català. Hem tingut presentadors, actors, actrius que han deixat de parlar el seu parlar perquè ningú els hi ha explicat que no és incorrecte i que també té una versió estàndard i no cal que sacrificin totes les seves formes.

També parleu del llenguatge anomenat inclusiu. Us posicioneu contra la correcció política que fa que desdoblem, que diguem ‘persona usuària’ i aquestes coses.

Exacte. Recullo tot el que s’anomena llengua geosexista o igualitària o inclusiva que, en realitat, són formes molt diverses. Hi ha un bloc de formes que són les que han defensat les institucions i, en certa manera, intenten ser les més naturals, intenten no haver de canviar la gramàtica per poder ser, en teoria, inclusius. També he analitzat les que són una miqueta més trencadores en aspectes gramaticals, que són el genèric femení i el genèric neutre. En tots els casos em dedico a analitzar quins problemes tenen. Faig una anàlisi de com funcionen i després miro quins problemes tenen.

I quins problemes tenen?

La realitat és que el llenguatge no sexista que es promou des de les institucions té moltíssims problemes que moltes vegades ens aboquen a ser més masclistes del que se suposa que és el genèric masculí que, en realitat, no és masclista. Hauríem de diferenciar gènere gramatical de gènere identitari, que són conceptes diferents, igual que és un concepte diferent el gènere teatral o el gènere literari.

Estem tornant a conquerir espais amb ‘Eufòria’ i l’auge de la música urbana en català

Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és que reivindiqueu que hi hagi teleporqueria en català.

Sí, a final reivindico la presència del català en qualsevol àmbit. Penso que una llengua viva és una llengua que es desenvolupa en tots els espais que existeixen de la vida. Si hi ha catalanoparlants que consumeixen teleporqueria, per què no hem de tindre teleporqueria en català? Penso, per exemple, en Eufòria, que no dic que sigui teleporqueria, però sí que és un format d’entreteniment. Penso que hem evolucionat i hem curat una atròfia del català. Hi ha moltíssima gent catalanoparlant que consumia programes com Operación Triunfo, La voz o programes així, i si no ho feia en català és perquè no n’hi havia cap en català. Hem de conquerir tots els espais que puguem perquè una llengua viva i una llengua sana és una llengua que és viva a tot arreu.

Tots els indicadors diuen que l’ús social del català està baixant. Sou optimista o pessimista sobre la salut de la llengua?

Depèn del dia una mica i de l’àmbit on em mogui. En el meu cercle el català no s’està morint, però he fet xerrades en zones de Tarragona que fan patir. Si te’n vas cap a les Terres de l’Ebre, la cosa està molt millor, però fins i tot allí les coses comencen a estar més torçades del que havien estat. Hem fallat en la generació dels dotze als divuit anys, que no han tingut referents en català i han començat a fer servir el castellà. Moltes vegades, quan surten d’aquesta etapa, recuperen el català,  però com que s’han passat, sis, set, vuit anys de la seva vida fent servir molt de castellà, en surten amb moltíssims més castellanismes dintre del seu català.

I quines conseqüències té això?

Aquí ja tenim dos problemes. El primer és que es faci servir el català i el segon és que la qualitat del català sigui bona o dolenta. En definitiva, que el català sigui català o sigui català amb molt de castellà dintre. Potser pel que fa a l’ús, crec que ara estem tornant a conquerir espais amb la presència d’Eufòria i amb l’auge de la música urbana en català, que aquest últim any s’ha tornat molt considerable. Els Tyets s’han fet molt populars, tenim gent com la Mushkaa, la Julieta, el Lildami, que també és el més popular, els Figa Flawas… Això és molt positiu, però només s’ha de veure la qualitat del català d’aquestes cançons.

Què li passa al català d’aquestes cançons?

A mi no em molesta, per exemple, que facin servir paraules castellanes o que posin trossos en castellà perquè realment els seus referents són castellans. De fet, si escoltes una cançó de reggaeton en francès, per exemple, trobaràs també moltes formes castellanes perquè és un gènere que ha crescut molt en aquesta llengua,  però sí que fa patir que es deixin pronom febles o que el canviïn un ser per un estar. S’hauria de poder cuidar una mica més la gramàtica. I passa el mateix a les xarxes socials com TikTok, Instagram…  Hi ha cada vegada més creadors en català, però com més joves són sembla que més castellanismes diuen. I crec que tot sorgeix del fet d’haver-nos oblidat de les generacions que no tenen pràcticament referents en català.

Els que no van tenir el Super3 de referent com les generacions anteriors.

Fins als deu anys crec que hi ha prou contribut en català i que l’SX3 funciona bé i que aquestes generacions no les hem oblidat. El problema és, sobretot, en l’època de l’institut. Aquesta edat rebel s’ha convertit en una època que has de travessar en castellà i si la travesses en català és que, en realitat, ets el més estudiós de classe, el que treu bones notes, el que es porta bé… el perfil a què, generalment, no aspiren a ser els xiquets més joves.

Els referents han de sortir de les xarxes socials, de l’audiovisual…?

Les xarxes socials són importants, és un lloc on hi ha d’haver català perquè és un lloc on tant joves com adults hi passem temps, però els joves especialment. I penso que un altre espai és la música i per això estic molt contenta que hi hagi cada vegada més música urbana en català. El que potser faltaria cobrir és la part audiovisual més professional perquè a les xarxes hi ha contingut audiovisual però, en definitiva, són persones que es graven amb la seva càmera, el seu mòbil a casa seva. Produccions del tipus sèries, pel·lícules també seria important que existissin en català. Cada dos per tres fem pel·lícules en català, però van de guerres i de períodes històrics. Són pel·lícules molt interessants, però que potser no serveixen per entretenir tot el públic o no capten l’atenció de xiquets de quinze anys.