Matar el virus a canonades

Crítiques al llenguatge bèl·lic en la lluita contra la pandèmia

“En aquesta guerra irregular i rara que ens ha tocat viure o lluitar, tots som soldats”. Aquesta afirmació, feta pel cap de l’Estat Major de la Defensa espanyol (Jemad), Miguel Ángel Villarroya, és potser la que més ha impactat aquests dies en què els responsables de fer front a la pandèmia del coronavirus compareixen davant els ciutadans acompanyats de militars. L’espanyol no és l’únic govern que recorre al llenguatge bèl·lic per referir-se a la Covid-19. També ho han fet d’altres, com el francès, que no ha dubtat a proclamar, a través del president, Emmanuel Macron, que “estem en guerra”. El cas espanyol sobta, però, perquè prové d’un govern amb ministres que fa quatre dies escampaven proclames pacifistes per les places del país.

El cas és que la profusió de llenguatge bèl·lic no ha passat inadvertida a molts pensadors i entitats, que han advertit que, més enllà de qüestions estètiques, aquesta tria comunicativa té conseqüències reals. És el cas de Lafede.cat, una xarxa que aplega 120 organitzacions de defensa dels drets humans i la pau, que ha fet un comunicat de rebuig “a la resposta militaritzada i l’ús del llenguatge bèl·lic que està duent a terme el govern espanyol davant la crisi del Covid-19”. “Ens preocupa especialment la deriva militarista que està prenent la resposta a aquesta crisi. Entenem que declarar la guerra a un virus -una forma de vida biològica- no aporta cap fórmula útil per fer-hi front, sinó que situa el problema en un àmbit que no li pertoca”, diu l’entitat, que rebutja “fermament la presència de l’exèrcit i el llenguatge bèl·lic tant als espais de gestió de la crisis, com a l’espai públic” i demana que no es “recorri a respostes militaritzades”, sinó que “s’adopti un enfocament des de la seguretat humana, és a dir, des de la promoció de la democràcia, la cultura de pau i el diàleg, i el benestar comú”.

Se’n fa un gra massa amb l’adopció de terminologia militar que tanta gent té interioritzada i que forma part del dia a dia? “Tots utilitzem el llenguatge bèl·lic”, admet Antoni Soler, president de l’entitat pacifista Fundipau. “Parlem de combat i, sovint, per mobilitzar-nos recorrem a llenguatge bèl·lic. Tenim interioritzat que davant qualsevol inseguretat cal fer la guerra”, afegeix. Soler avisa, però, que, tot i que aquesta retòrica pot servir per “mobilitzar-se” davant una crisi com la del coronavirus, “el llenguatge no és innocu”. “En el llenguatge bèl·lic es prima l’instint primari de quan algú se sent agredit, l’agressió i la testosterona en lloc de la necessitat de cuidar-se, de ser intel·ligents, de tenir compassió i solidaritat, com es reivindica des del feminisme”.

Al darrere de tot això, remarca el president de Fundipau, hi ha una concepció de la seguretat basada “en la policia i l’exèrcit” en lloc “d’allò que fa que les persones se sentin segures com la sanitat, l’educació i la protecció civil”, que ha estat objecte de “retallades” els darrers anys. “Amb un 25% del que s’inverteix al món en armament cobriríem totes les necessitats bàsiques de la població mundial i tindríem molta més seguretat”, recorda Soler.

Què ha dut, doncs, el govern espanyol i altres a donar aquest protagonisme als militars? Toni Aira, professor de comunicació política de la Universitat Pompeu Fabra (UPF-BSM), subratlla la “temptació dels governs d’utilitzar l’exèrcit per vacunar-se davant la gestió de la crisi”. “En casos de guerra solen funcionar les proclames militars. Tothom es posa al darrere del president. Però utilitzar aquest recurs en la lluita contra un virus és excessiu, no cal per mostrar la gravetat de la situació”, explica Aira.

Descartada la necessitat de tirar de llenguatge castrense per tranquil·litzar la població, el professor de comunicació política veu al darrere d’aquesta estratègia un “rentat d’imatge de l’estament militar”. “Es vol presentar l’exèrcit com si fos una ONG amb actuacions com les que duu a terme la Unitat Militar d’Emergències (UME) en catàstrofes naturals” o desinfectant instal·lacions.

Com Soler, Aira també creu que el llenguatge bèl·lic, aparentment natural, no és innocu. “En la dialèctica entre llibertat i seguretat o llibertat i salut, sobretot si hi ha militars pel mig, la llibertat sempre perd. La força s’imposa al diàleg i mates altres debats més democràtics”.